EL TEU MONSTRE VESTIT DE FÚCSIA

La meua amiga Margarita Lozano em va dir que Berlanga necessitava una joveneta per a la seua pel·lícula Esa pareja feliz, i allà que me’n vaig. A La Moncloa, on estaven rodant exteriors, i, vaja, ni em va mirar. Ell tenia obsessió per les italianes. Al llarg dels anys el seu cine em va continuar commocionant, enamorant i fascinant. El veia de lluny, cada vegada que el premiaven. Veia les seues pel·lícules una vegada i una altra. Plácido, El verdugo, Bienvenido, Mr. Marshall, per descomptat, Los jueves, milagro, la meua favorita, Calabuch, una altra favorita, encara que a ell no li agradava… La vaquilla, copiada i recopiada pels americans, La escopeta nacional…

Total, que em vaig fer amiga de la seua família i vaig descobrir en la seua dona María Jesús una amiga entranyable. És molt difícil ser l’esposa del mestre Berlanga. Així que gràcies a ella vaig aconseguir que Berlanga vinguera a veure’m inclús al teatre. Però de contractar-me per a treballar amb ell, res de res. Em deia coses com “tu no eres prou monstre per a treballar en el meu cine”, i jo em deia: “a què es referirà?, que no sóc bona actriu, que no sóc lletja? Perquè Mónica Randall és molt guapa, Amparo Soler Leal és molt bona actriu… què li passarà amb mi?”.

Però si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma. I arriba París-Tombuctú… Me’l trobe dinant amb Jordi García Candau al restaurant Currito de la Casa de Campo de Madrid. M’acoste a la seua taula i li dic: “he de treballar en esta pel·lícula, del que siga, de senyora de la neteja, de meritòria…”, i em diu que està en tractes amb una italiana, Stefania Sandrelli. I jo li dic: “però home, eixa no és un monstre”; i em respon: “no, però molt més guapa que tu”. Llavors torne a María Jesús, i em diu: “saps com el conquistaràs, que ja el tens quasi guanyat? En les proves que farà a Cornejo vés tota de color fúcsia”.

I així em presente a Cornejo, fins a les bragues de color fúcsia. Total, que vaig fer París-Tombuctú i va ser una experiència inoblidable on vaig aprendre el talent que tenia el mestre per a no descuidar a cap dels seus actors en eixos llargs i meravellosos plans seqüència mentres preníem arròs en eixe microclima, com ell l’anomenava, de les seues estimades terres valencianes.

Benvolgut Luis, onsevulga que estigues, gràcies per haver-me brindat l’oportunitat de tancar el teu cine de manera tan excepcional, i ací tens i tindràs per sempre el teu monstre vestit de fúcsia.

Concha Velasco, abril de 2012