Rialles i alborços

Seqüència 01/ Jardí Luis Ext. Dia.

Ell tenia alborços al jardí i jo presumia de saber fer-ne un exquisit licor, el tracte consistia que els flascons ens els repartiríem la mitat per a cada un, i allò ens va fer il·lusió, encara que el líquid resultant era sospitosament térbol i en pocs dies va adquirir, en fermentar, una olor fètida desagradabilíssima, i ara no em ve a la ment que ningú donara, sense escopir-lo, un sol glop de la potinga que, en canvi, havia complit una missió més important, la de fer-nos passar molt bones estones com dos xavals amb un joc de Cheminoba; a més, aprofitàvem per a pujar a una torrassa que hi havia al jardí i xarrar, això sí, mai de les pel·lícules que havíem fet ni de les que faríem, com es comenta en la seqüència 02/.

Seqüència 02/ Càceres. Sala de billar. Int. Nit.

Era un viatge de localització i, al caure la vesprada, ens havíem ficat en una sala de billar –francés, naturalment–, ja que els dos presumíem de ser cada un millor jugador que l’altre, encara que els dos érem pèssims enfrontats al mestre Manolito Alexandre, que ell sí que en sabia, i Luis soltava allò que tant li agradava de “mucho efecto, poca bola, aprieta el culo y carambola”, i jo insistia que l’última carambola s’anomena “la pocha” i la penúltima “la prima”, i ell deia que això m’ho havia inventat jo, i després parlàvem de pets i coincidíem que la bufa silenciosa era la més temible, però el cas és que eixa nit, en acabar la partida, va ser l’única vegada en els deu anys en què treballàrem junts que parlàrem de treball, ni una indicació per la seua banda ni una consulta per la meua, i vam convindre que això passava perquè havíem establit els dos un pacte tàcit des del primer dia, que consistia en el fet que jo no podria lluir-me amb la llum però que junts rodaríem plànols magnífics i interminables que no em deixaven lloc per a col·locar els projectors en un lloc mitjanament coherent, i que aquell sistema en definitiva era el millor que podíem fer l’un per l’altre.

Seqüència 03/ Plató. Int. Dia.

Ens asséiem darrere de la càmera que manejava amb mestria Alfredo Mayo i esperàvem que algun dels actors s’equivocara per a riure, primer baix, fins que s’escapava alguna riallada i s’enfadava el tècnic de so, i el càmera, que al sentir-nos darrere d’ell reprimint les rialles, es contagiava i se li movia la càmera, així que, com que això passava tots els dies, ens haguérem d’eixir del plató i instal·lar-nos en una saleta contigua i seguir el rodatge per un dels primers monitors que llavors començaven a posar-se de moda i que ens permetia riure més a gust, i ara, a l’escriure, no sóc capaç de recordar Luis enfadat o molest, i només el recorde rient-se de tot, sobretot de si mateix, i pense també que en totes les seues pel·lícules s’ha rist de la mort.

Seqüència 05/ El meu despatx. Int. Dia.

Ara que ric poc, pense en ell sovint i no perquè em deixara a deure uns quants dòlars (prometia un dòlar als membres de l’equip per cada idea o pensament que s’utilitzara en el rodatge), sinó perquè ens ho hem passat molt ben junts, una vegada superat el pànic de treballar amb el més gran, i sent molt que morira equivocat presumint de ser un director vampir que xuplava en benefici seu el talent de tècnics i actors, quan, en realitat, el que ocorria era tot el contrari i érem nosaltres els qui ens alimentàvem d’ell, i hui, en el seu record, a risc de col·lapses respiratoris de qui haja tingut l’amabilitat de llegir estes línies, he desenrotllat el meu homenatge en frases seqüència sense punts, i ara els deixe perquè pel meu carrer passa la banda repartint taronges i no m’ho vull perdre.

Carlos Suárez, director de fotografía, 2012