SOBRE LA LLIBERTAT, L’INDIVIDU I LES PASSIONS

Qualsevol pot tindre un tracte personal amb un gran cineasta des del moment que veu, aprecia i estudia les seues pel·lícules. Així em va succeir amb Luis García Berlanga des de la meua adolescència.

No obstant això, eixa relació es va fer més estreta i fructífera a partir de 1980, quan, en companyia del també crític Juan Hernández-Les, vaig mantindre amb el director durant mesos multitud d’entrevistes amb destinació a un llibre que després vam publicar, El último austrohúngaro. Conversaciones con Berlanga (Anagrama, 1981).

Ací va nàixer una amistat, un contacte relativament freqüent —amb alts i baixos—, que es va prolongar durant tres dècades i que va tindre una altra etapa àlgida quan, amb el seu consentiment, el productor Andrés Vicente Gómez em va encarregar, en els anys 90, la versió definitiva del guió de la que havia de ser—i no va ser, per causes financeres i altres causes— la quarta pel·lícula del marqués de Leguineche i de la “saga nacional”, que jo vaig titular, amb la seua aprovació, ¡Viva Rusia!.

Dit açò, passe a exposar amb brevetat i esquematisme algunes idees i plantejaments de Luis Berlanga que m’han fet reflexionar al llarg del temps.

– L’aposta visceral per la llibertat. Siga possible o no, la tinguem o no, el millor que posseïm és l’oportunitat de lluitar per tirar endavant la nostra llibertat personal, per viure lliures. El nostre adversari, si n’hi haguera, és qui intenta lligar-nos o ens lliga.

– Siga quin siga el nostre compromís amb els altres, amb el col·lectiu, l’important és la nostra condició d’individus i, per tant, impulsar la nostra individualitat i tractar de satisfer-la sense fer mal a ningú.

– És fonamental seguir i complir les pròpies passions. Les nostres passions són el més íntim i personal que tenim. Cal atendre-les amb el millor criteri que cada u tinga al seu abast.

– Eixes passions —que, a vegades, Luis Berlanga situava en “els budells”— no són necessàriament “cegues” —com n’adjectiven automàticament algunes–, sinó que són portadores d’idees i ens assenyalen solucions i camins. Els budells també pensen.

– L’home és capaç d’actituds nobles i grans, però la condició humana no és aliena a nombroses misèries. No cal negar-les. Hem d’acceptar les nostres misèries i comprendre les dels altres. No es pot ser maniqueu. Excepte en el cas de persones notòriament malvades, les misèries humanes estan darrere de molts comportaments. Siguen o no raons per a una acció determinada, hem d’entendre-les com a “raonables”.

– La vida no és un paradís, per descomptat. El diagnòstic que podem fer sobre l’individu i la societat pot ser pessimista. Però, perquè eixe pessimisme no ens negue, farem bé a disposar de desitjos i a perseguir la seua satisfacció. Una posició hedonista, a favor del plaer, ajuda a la supervivència, i els fruits que s’obtinguen amb ella servixen per a compensar-nos de la desesperança, el malestar, la injustícia i altres desventures.

Manuel Hidalgo, 2012 (*)

(*) Manuel Hidalgo (Pamplona, 1953) és periodista, crític de cine, novel•lista i guionista.