Berlanga, una vida de cine

La història del cine no pot entendre’s sense la decisiva aportació de Luis García Berlanga, una de les figures fonamentals de la cultura espanyola del segle xx, no sols pel valor de cada una de les pel·lícules que conformen la seua filmografia i per la seua dilatada trajectòria com a cineasta, sinó també per la seua activa labor com a promotor de molt diverses iniciatives socials, artístiques i literàries. El cine de Berlanga, amb la seua àcida i mordaç visió de la realitat social de la seua època, és part important de la identitat cultural espanyola contemporània i va contribuir en el seu moment a impulsar el nostre país cap a les vies de la modernitat. Més enllà del privilegiat lloc que ocupen dins de la cinematografia espanyola i del seu context històric i social, les pel·lícules de Berlanga adquirixen una dimensió més àmplia i universal, per les seues lúcides reflexions sobre la llibertat i la condició humana, per a situar-se entre les més significatives contribucions a la història del cine mundial.

Ja des dels seus inicis professionals, Berlanga va ser immediatament reconegut per la crítica de la seua època com un dels cineastes més prometedors i amb més talent del cine espanyol, com pot comprovar-se en Esa pareja Feliz (1951), una mordaç i original comèdia que dirigix junt amb Juan Antonio Bardem. No tardaria el jove director valencià a aconseguir el reconeixement internacional. En 1953, dirigint ja en solitari, Berlanga presenta en el Festival de Cannes Bienvenido, Mister Marshall (1952), que va ser molt ben acollida per la crítica especialitzada pel peculiar sentit de l’humor, el gust per la sàtira costumista i la fina ironia que destil·lava cada una de les escenes de la pel·lícula. Bienvenido, Mister Marshall no va obtindre la Palma d’Or i va haver de conformar-se amb el Premi a la Millor Comèdia, però el segon llargmetratge de Berlanga ha quedat com un dels inoblidables clàssics del cine de tots els temps i com una de les pel·lícules espanyoles més tendres, humanes i que millor retrata els sons personals i les esperances col·lectives de tot un poble durant els anys en què el nostre país començava a obrir-se al món.

A partir de llavors, les pel·lícules de Berlanga van anar aconseguint el favor del públic i obtenint premis i reconeixements en els festivals internacionals de cine, com ara Calabuch (1956) en el Festival de Venècia o Plácido (1961), que va ser nominada a l’Oscar de l’Acadèmia de Hollywood. Convertit ja en un dels principals renovadors del cine en espanyol de la postguerra, Luis García Berlanga va dirigir El verdugo (1963), que ha sigut considerada per molts crítics i cineastes com una de les millors pel·lícules espanyoles de tots els temps, rivalitzant en eixa consideració amb Plácido. El verdugo va obtindre nombrosos guardons, entre estos el Premi de la Crítica del Festival de Venècia, i va acabar per consagrar definitivament Berlanga com un dels grans cineastes europeus. Inclús en les pel·lícules que no van aconseguir tants premis ni reconeixements internacionals, com ara Novio a la vista (1954), Los jueves, milagro (1957) o ¡Vivan los novios! (1970), Berlanga manté sempre la seua visió lúcida i irreverent de la realitat social del nostre país, a pesar de l’ombra sempre present de la censura. No obstant això, el cine de Berlanga no sols es definix per la causticitat i la ironia amb què aborda la crítica de costums de la societat espanyola, com es reflectix ja amb més claredat durant la transició democràtica en la trilogia conformada per L’escopeta nacional (1977), Patrimonio nacional (1980) i Nacional III (1982) o posteriorment en La vaquilla (1985), Moros y cristianos (1987) i Todos a la cárcel (1993). També planteja una reflexió humanista que transcendix la sàtira social i aborda qüestions com el fracàs i la indefensió de l’individu davant de la societat o la impossibilitat de véncer la mort i la soledat. Estes reflexions queden patents en pel·lícules menys celebrades i més atípiques dins de la seua filmografia, com La boutique (1967), Tamaño natural (1973) i, fonamentalment, en l’agredolç París Tombuctú (1999), el seu últim llargmetratge, que va ser definit per Berlanga com el seu testament cinematogràfic.

A pesar del seu gust per l’alegre esperpent i el desbarat còmic, el cine de Berlanga té una lectura més profunda i amarga, menys complaent, que se sustenta en les desencantades reflexions existencials del mateix cineasta. A més del seu indiscutible talent i ofici com a director i de la seua mestria en el domini de tots els registres de la comèdia, la profunda humanitat que reflectix Berlanga en cada una de les seues pel·lícules ha sigut fonamental perquè siga considerat com una de les grans figures de la història del cine no sols per la crítica i els estudiosos del nostre país, sinó també més enllà de les nostres fronteres. En una votació celebrada entre la crítica internacional present en el prestigiós Festival de Karlovy Vary, en 1973, Luis García Berlanga ja va ser elegit entre els deu directors de cine més importants de tots els temps.

Reconeixements, docència i iniciatives a favor del cine espanyol

El valor de la seua obra cinematogràfica no sols ha sigut premiat pels grans festivals de cine com Cannes, Venècia, Montreal i Berlín, sinó que també ha sigut destacat en els principals premis que es concedixen a Espanya i Europa. Des de principis de la dècada dels huitanta, la figura de Luis García Berlanga no va deixar de ser reconeguda amb nombroses distincions oficials i acadèmiques. Entre les més importants figuren el Premi Nacional de Cinematografia en 1980, la Medalla d’Or de les Belles Arts en 1981, l’Orde de Commendatore al Mèrit de la República Italiana en 1982 o el Premi Príncep d’Astúries de les Arts en 1986. El seu magisteri dins del cine espanyol va ser posat en relleu en nombroses ocasions per les nostres principals institucions acadèmiques i culturals, ja que Luis García Berlanga era acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i doctor honoris causa per diverses universitats espanyoles.

Al marge de la direcció de les seues pel·lícules, Berlanga va mantindre una destacada labor docent. A més de formar part de la primera promoció de l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques, junt amb Juan Antonio Bardem, va ser un dels més benvolguts professors de l’Escola Oficial de Cine des de 1958 fins poc abans de la seua desaparició, al principi de la dècada dels setanta. Les seues classes són encara recordades per directors ja consagrats del cine espanyol actual com José Luis Borau, Carlos Saura, Manuel Gutiérrez Aragón o Mario Camus.

En l’única ocasió que va ocupar un càrrec públic, Luis García Berlanga es va revelar com un gestor emprenedor i infatigable. En 1979, durant el govern de la UCD, el llavors director general de Cine, José García Moreno, el va nomenar president de la Filmoteca Espanyola, un càrrec pel qual Berlanga a penes cobrava i que en un principi tenia un rang més honorífic que executiu. No obstant això, Berlanga no va voler conformar-se de disfrutar de les prebendes d’una distinció honorífica i es va entregar activament a l’objectiu d’ampliar els fons de la Filmoteca i d’incentivar la recuperació, conservació i difusió del fins llavors dispers i mal conservat patrimoni fílmic espanyol.

En 1986, quan es va crear l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, tots els professionals de la indústria del cine van recolzar el nomenament de Luis García Berlanga com a president d’honor de la institució. Era el just reconeixement al seu indiscutible magisteri i autoritat dins del cine espanyol per part dels seus companys d’ofici.

Si el treball realitzat per Berlanga a favor de la recuperació i conservació del patrimoni fílmic espanyol va ser fonamental a principis dels anys huitanta, la seua implicació en la promoció del cine valencià i en la creació d’una indústria audiovisual a la Comunitat Valenciana va estar impulsada pel seu compromís amb l’enfortiment i la consolidació de la presència espanyola en els principals fòrums cinematogràfics internacionals. A mitjan anys huitanta, Luis García Berlanga va ser un dels principals promotors de la Filmoteca Valenciana i de l’actual Institut Valencià de les Arts Audiovisuals i la Cinematografia (IVAC), que va posar en marxa i va dirigir el seu gran amic Ricardo Muñoz Suay. També va ser decisiu el seu paper en el desenrotllament i posada en marxa de la Ciutat de la Llum, ja que va ser seu el projecte de crear uns grans estudis de cine a la Comunitat Valenciana. Com a mostra d’agraïment a tota esta labor, la Generalitat Valenciana li va concedir en 2008 la Gran Creu de l’Orde Jaume I el Conqueridor que s’unia a l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana atorgada en 1993. També en 2008, la Generalitat va aprovar que la renovada sala de projeccions de l’edifici Rialto, seu de la Filmoteca de l’IVAC, portara el nom de Luis García Berlanga.

A pesar de la seua intensa labor cinematogràfica, Berlanga sempre va mantindre una intensa relació amb la literatura, que es va reflectir de moltes diverses maneres. En 1996 va rodar una sèrie televisiva encomanada per Televisió Espanyola sobre la vida del novel·lista Vicente Blasco Ibáñez, la trajectòria personal i política del qual tanta relació i influència va tindre amb la família Berlanga a principis del segle xx. Bibliòfil i erotòman confés, Berlanga també va tindre una decisiva participació, junt amb Beatriz de Moura, en la creació en 1977 de la col·lecció de narrativa eròtica i del Premi “El Somriure Vertical”, que publicava l’editorial Tusquets.

No resulta fàcil valorar la immensa influència que ha tingut Berlanga sobre el cine i la cultura del nostre país i inclús sobre la mateixa societat espanyola. De fet, el director valencià és un dels pocs creadors que compta amb l’honor d’haver encunyat un adjectiu qualificatiu, el neologisme berlanguiano, que José Luis Borau ha proposat incorporar a futures edicions del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, oferint ja la seua definició: “Propi i característic de Luis García Berlanga, o que té semblança amb l’estil de les obres d’este cineasta”. Tot i que encara no siga un vocable aprovat, l’adjectiu berlanguiano ha transcendit la figura i l’obra de Berlanga per a introduir-se en l’espanyol com a terme col·loquial que definix tot tipus de situacions quotidianes entre surrealistes, absurdes i tragicòmiques.

Són també molts els tòpics, les llegendes i les anècdotes que ha generat la complexa i contradictòria personalitat de Luis García Berlanga no sols com a cineasta, sinó també com a ser humà. El mateix terme berlanguiano s’ha utilitzat moltes vegades per a definir les experiències personals de Berlanga, així com els seus gustos, creences i opinions. A pesar del caràcter caòtic, desordenat i anàrquic que sempre se li ha atribuït, a pesar del seu declarat anhel de consagrar-se a la indolència, Berlanga sempre es va prendre molt seriosament el seu treball de cineasta, com poden testimoniar tots aquells que van treballar a les seues ordes. Després de la seua suposada inclinació per la improvisació, s’amagava en realitat un creador meticulós, perfeccionista i reflexiu, que meditava cada un dels plans de les seues pel·lícules i de la seua posada en escena.

Un poc desconfiat i escèptic sobre el valor dels premis, homenatges i reconeixements públics, Berlanga sempre va intentar minimitzar, a través de la seua irònica sornegueria i de la seua complexa senzillesa humana, el seu paper protagonista en el cine europeu del segle xx. A pesar dels seus esforços per despistar i passar desapercebut com un figurant sense diàlegs en un dels seus cèlebres plans seqüència, a pesar del seu manifestat desig d’aconseguir la invisibilitat, Berlanga és un dels personatges centrals no sols de la cultura espanyola contemporània, sinó també de l’escena cinematogràfica mundial. En eixe sentit, Berlanga Film Museum naix amb l’afany de continuar mantenint ben present i visible la figura de Berlanga en el context de l’art, la cultura i el cine i de difondre internacionalment la seua obra..

Lucas Soler, Valencia, 2012