José Luís García Sánchez
Plácido
Plácido és la millor pel·lícula de Luis García Berlanga.
Plácido és la millor pel·lícula de la història del cine espanyol.
Plácido és la millor pel·lícula de la història del cine.
És cruel, tendra, divertida. Està realitzada amb una precisió mil·limètrica, amb els millors plans de la història del cine, però sense subratllar l’estil. Duren el que han de durar.
És la primera pel·lícula de Berlanga que els crítics-sacerdots no es van atrevir a ficar en el circuit del cine cristià. Sent un sainet que no nega la seua arrel popular, no es parapeta darrere de cap missatge cristià ni de cap altre dogma. Dins de Plácido no està Kempis, sinó Kafka. Dos “casos” ben diferents.
A més, és una pel·lícula magníficament servida de producció. La fotografia és admirable. Els pobres tenen cara de pobre.
No és grandiloqüent, sent un retrat d’un temps fet amb una ferocitat digna de la millor ploma del món.
Plácido és la millor pel·lícula de Luis García Berlanga, perquè estan quasi tots els seus actors, tots amb denominació d’origen, des de Ciges fins a Lepe.
Plácido és la millor pel·lícula de la història del cine espanyol, perquè els pobres són víctimes i el ritu del Nadal se’n va a la merda. Perquè té el magnífic gust de no subratllar les coses…
Perquè està Cassen, perquè hi ha un motocarro i una cistella de Nadal. Perquè tot deixa entreveure veritat. Perquè la ràdio és com era la ràdio, i les senyoretes cursis, cursis i els pobres, no poètics, sinó lamentables.
Plácido és la millor pel·lícula de la història del cine, com les olles Cocinex.
I a més, no té final feliç. Es pot demanar més?
Ja sé que és una exageració, però això no és un crítica, sinó una exaltació del meu mestre i amic, i per a una vegada que ho faig, no em privaré. Berlanga era millor que Lubitsch i Chaplin junts… què t’ha paregut?
José Luis García Sánchez, 2012