El precursor

He conegut diversos Luis Berlanga. Primer, el vaig conéixer a través de les seues pel·lícules, que com a adolescent aficionat em van ajudar molt perquè finalment jo triara el camí de la producció cinematogràfica per a desenrotllar la meua activitat professional. Bienvenido, Míster Marshall!, Plácido o El verdugo, entre altres, em van paréixer esplèndides al seu dia, i el que és extraordinari és que, quan les torne a veure hui, com succeïx amb totes les obres mestres, ja siga cine, literatura o pintura, em continuen produint el mateix impacte.

És increïble que, quan tot al voltant nostre ha canviat tant en dos generacions i mitja, les pel·lícules de Luis conserven la frescor de quan es van estrenar, i estic segur que moltes d’estes continuaran conservant-la per a generacions futures i esdevindran un dels millors documents gràfics que ajuden a entendre com era Espanya en les dècades en què Berlanga va exercir el seu ofici d’autor i director, ja que, per experiència, sé quant del seu talent personal està abocat en les seues col·laboracions amb altres guionistes, com ara el genial Azcona.

No entraré a analitzar el seu talent, perquè hi ha estudiosos del seu cine que ho han dit i escrit en textos infinitament millors que els que jo puga redactar. Resultaria massa obvi repetir que, darrere de l’humor i la caricatura, hi ha una dura crítica a molts dels aspectes d’eixos anys difícils –igual que Cervantes, Quevedo, Voltaire en Candide i un llarguíssim etcètera que es remunta als grecs–, les seues pel·lícules són el millor testimoni que la crítica més efectiva i la que més perdura és la que es presenta envoltada en una capa d’humor.

Però darrere d’eixa crítica sempre hi ha una gran tendresa amb què Luis tracta els seus personatges. Com tot humanista, Berlanga és comprensiu amb les innumerables fallades en el caràcter humà i, al ridiculitzar-los d’alguna manera, ens posa un espill davant, perquè reconeguem els nostres propis errors.

Com a soci d’Alfredo Matas, al segon Berlanga el vaig conéixer en persona mesos abans del rodatge de La escopeta nacional. Conéixer algú que has admirat durant anys és sempre una experiència curiosa, que a vegades et decep i, d’altres, t’emportes una agradable sorpresa. En este cas em va sorprendre la seua manera aparentment desenfadada de treballar durant la confecció del guió i durant el rodatge, per a després descobrir que, darrere d’eixa aparent parsimònia, hi havia una brillant professionalitat, que es reflectix en multitud de detalls i en els plans-seqüència que per a l’espectador pareixen tan naturals i senzills, però que necessiten un control absolut de la tècnica.

Conversar amb Luis era disfrutar de la seua incisiva imaginació, del seu sentit de l’humor, a vegades càustic i sardònic, mai cínic, el sentit de l’humor del verdader filòsof que ni es pren massa seriosament a si mateix ni al món que l’envolta, però sempre té un comentari original, un manera pròpia de veure quelcom que als altres ens ensenya a mirar les coses d’una altra manera. Començar a tractar-lo va ser admirar-lo més encara.

El meu tercer Berlanga és el Berlanga promotor d’idees. Durant un poc més de tres dècades, junt amb Alfredo Matas, vaig tindre el privilegi de participar en el projecte de crear un estudi de rodatge que ocuparia el lloc de tots els estudis de rodatge que a mitjan segle passat van atraure les grans produccions cinematogràfiques internacionals a vindre a rodar a Espanya. En haver desaparegut estos estudis, Luis va voler promocionar la construcció d’un estudi modern que tornara a convertir el país en un dels centres neuràlgics de la producció audiovisual internacional. Finalment va arribar l’oferta de la Comunitat Valenciana i es va construir Ciutat de la Llum, que hui en dia és un dels estudis moderns millor equipats del món.

Independentment de la faceta cultural del cine, Berlanga sempre va defendre que el cine era una indústria i necessitava suports institucionals per a arribar a ocupar un lloc prominent en un país que disfruta d’una immensa varietat de paisatges i un clima idoni per al rodatge d’exteriors.

Quelcom que retrata la generositat de Berlanga és que va utilitzar el seu prestigi –ja que sense el seu interés el projecte mai no s’hauria dut a terme– no per a la glòria del seu nom –eixa ja la tenia guanyada de sobra–, sinó per a fer un pas important amb vista a reforçar esta indústria a Espanya. La seua major il·lusió era l’escola, que va insistir que havia de ser part del complex de l’estudi, una escola on s’ensenyaren tots els oficis que formen part de la producció i postproducció audiovisual, que en pocs anys formaria una generació de tècnics de primera categoria, ben preparats per a integrar-se en l’avantguarda de la seua professió, el complement indispensable per a un estudi com el que s’ha construït a Alacant.

En molts aspectes, Luis Berlanga va ser un precursor. Fa unes setmanes, en la televisió francesa van fer un reportatge sobre el negoci de les nines de goma i els perfils psicològics dels hòmens que en patixen una dependència. Aviat farà prop de quaranta anys des que Berlanga ja va tractar a la seua manera este problema en la seua pel·lícula Tamaño natural. Això succeïx en moltes de les seues altres pel·lícules. No sols conserven la seua originalitat inicial, sinó que són obres que es van anticipar tocant temes que llavors ningú no havia tocat encara i que anys després es continuen explorant.

Luis Berlanga, a més de mestre indiscutible per a moltes generacions d’aficionats i professionals del cine, era per als qui vam tindre la sort de tractar-lo de prop, un ser humà difícil de repetir.

José Antonio Sáinz de Vicuña, 2012