Luis fue tan grande que se utiliza su nombre como adjetivo

Luis García Berlanga era una persona fascinant. Bardem el va definir com “un fanfarró negatiu” perquè sempre presumia del pitjor de si mateix i del seu pessimisme natural. Solia delectar comptant que mai havia aconseguit aprendre com funcionava una càmera, que els actors anaven per lliure i ell els deixava improvisar, que, en les seves primera pel·lícules, els tècnics més experimentats no li feien ni cas … en fi, com si ell fos un gran desastre i no l’immens director i guionista que realment va ser. Quan va començar a fer pel·lícules, cada vegada que acabava de rodar un pla solia dir “vaja cagada”, encara que la resta de l’equip hagués quedat encantat amb el resultat. Per aquest motiu una de les seves biografies es tituli “Benvingut Mister Cagada”.

Luis va ser tan gran que es fa servir el seu nom com a adjectiu. Va plasmar com ningú aquestes situacions una mica surrealistes però plenes d’humor negre que, des de llavors, qualifiquem de “berlanguianes”. Això li feia gràcia: veure en un diari que alguna cosa era “berlanguià” o que algun periodista definís alguna situació com un nou “Benvingut Mister Marshall”. Però el més curiós és que ell explicava que moltes d’aquestes situacions absurdes, increïbles, hilarants, que reflectia en les seves pel·lícules, les treia d’un breu en un diari, d’una anècdota real, i que el que ell volia era que les seves pel·lícules fossin un tros de vida. I tant que ho va aconseguir. De totes maneres, com ja he dit anteriorment, ell sempre es treia mèrits en comptes de posar-se’ls perquè, per molt reals que fossin moltes d’aquelles anècdotes, ell les transformava mirant-les a través del seu prisma tan personal.

Durant anys i anys Luis va ser col·laborador de luxe en alguns dels programes que vaig fer a la ràdio. En la dedicatòria de les seves memòries em va escriure “en aquest llibre hi ha força pàgines de sadomasoquista, és per a mi una satisfacció aquesta dedicatòria a Beatriz, que ha estat la que més m’ha torturat, però desgraciadament no amb un fuet, sinó amb el micròfon. Amb un petó de la teva esclau “. Durant anys va estar venint a la ràdio. Mai fallava, mai va arribar tard, sempre protestant, això sí, però sempre complidor. Es considerava un desastre parlant per la ràdio però era meravellós perquè les seves opinions eren sempre diferents a les de la resta del món, interessants, intel·ligents, divertides i, sobretot, lliures. No he conegut a cap altra persona que digués el que pensava sense importar-li les conseqüències. No tenia prejudicis ni feia cas del que “políticament correcte”, una tendència que els dos odiàvem profundament. Podies estar d’acord o en desacord amb ell però la seva opinió introduïa sempre algun element nou i interessant i mai complaent. Un plaer ara que ja ningú discuteix per aprendre ni per canviar d’opinió, sinó per encastellar encara més en les seves pròpies opinions. Les seves pel·lícules són una mostra de la seva original manera de pensar. A qui si no a ell se li pot ocórrer fer un atac de la pena de mort amb una història com la de “El botxí”?

Luis García Berlanga era també un caos absolut. Sempre deia que patia de verborrea ia la ràdio sempre em demanava que li tallés, però la veritat és que era la seva manera de parlar, també de treballar. Quan escrivia els seus guions amb Rafael Azcona, s’anaven a un cafè i allí es posaven a xerrar del que fos i una cosa portava a l’altra i, al final, sorgia una estupenda pel·lícula, pel·lícules plenes d’acidesa i, al mateix temps, de tendresa. “Tot el negatiu, l’amarg i pessimista de les meves pel·lícules neix de mi -comentava en les seves memòries-. El que sí és cert és que li donava una forma menys negra que Rafael (Azcona). Vull els meus personatges, em s’encapritxo amb ells malgrat les seves xacres. Quan moltes vegades acabo abandonant al seu ombrívol destí, em donen certa pena. Són els meus fills putatius i, encara que no vaig a salvar-los, els dono un caramel per a fer-los més suportable la pujada al cadafal. No crec que això sigui tendresa. És fins i tot més atroç “. A Luis li interessaven els perdedors i buscar el costat més miserable de la nostra existència. Si li donaves l’enhorabona per ser President d’Honor de l’Acadèmia, et contestava que era el pitjor perquè, en els Goya, havies de rebre a les autoritats a la porta mort de fred, després s’esperava que fessis un bon discurs, cosa que ell odiava, havies d’assistir als més absurds i avorrits compromisos en comptes d’estar a casa teva veient jugar al València, ia sobre era un càrrec honorífic o sigui que no es cobrava. Per descomptat, amb aquestes explicacions, desapareixia tot el glamour. Qui pot donar una versió més subversiva d’un càrrec?

Luis va ser un lliurepensador i un llibertari. Jo crec que era una de les persones més crítiques i lúcides que he conegut però, com no se li podia etiquetar, molts li criticaven des d’un punt de vista ideològic. Ell reconeixia que li havien cridat senyoret perquè sempre anava ben vestit, que “em van cridar feixista per no ser comunista, comunista per no ser feixista, escapista perquè no crec en els romanços doctrinals. Per a mi prendre partit -deia- és renunciar a la llibertat “.

Només tinc coses bones que dir sobre Lluís. Era afectuós, divertit … a casa es mengen uns arrossos fantàstics. Sortir o viatjar amb ell era tota una experiència, gairebé com una de les seves pel·lícules. Recordo una vegada, a València. Vam anar a fer un programa en directe ia la nit ens va portar a sopar, a tot l’equip, a un restaurant especialitzat en bolets. Ens va dir que era fantàstic. Entrem, tothom el coneixia i saludava. S’acosta l’amo i li demana un assortiment de bolets per a nosaltres i per a ell … una peix. “Jo no em refio dels bolets -ens va dir-, però vosaltres podeu menjar-si us atreviu”. I es va quedar tan tranquil.

Beatriz Pecker, 2012