Memòria, censura i erotisme: el MuVIM obre l’Any Berlanga amb una exposició sobre el cineasta

8 abril, 2021

La commemoració del centenari del naixement del director valencià s’inicia amb una mostra comissariada per Joan Carles Martí que ha comptat amb el suport del Ministeri de Cultura i de l’Institut Valencià de Cultura i que estarà oberta al públic fins el 19 de setembre de 2021.

“Jo pensava que el més fotut de la meva vida havia estat la censura de Franco. Doncs no! El més fotut és la pèrdua de memòria”. Aquesta frase de Luis García Berlanga bé podria donar la benvinguda als visitants que s’apropen a l’exposició que el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) dedica a l’insigne cineasta valencià en l’any del seu centenari, exposició que ha comptat amb el suport de el Ministeri de Cultura i Esport i de l’ Institut Valencià de Cultura i que inaugura el calendari d’esdeveniments consagrats a el director de El verdugo (1963).

La màxima berlanguiana resumeix l’esperit d’una mostra didàctica, comissariada pel periodista Joan Carles Martí, en la qual, precisament, la censura i la memòria juguen dos papers fonamentals. Visca Berlanga!, títol que remet al crit celebrador que van proferir bona part dels assistents al seu funeral, és una mena de contenidor memorístic que s’aproxima a la figura del director no des d’una òptica biogràfica sinó des d’una perspectiva filmogràfica. Es tracta, doncs, que no ens arribi l’Alzheimer històric, d’apreciar l’impacte internacional que van tenir els seus films, de reconèixer el seu provat talent per travessar la fustigadora censura de la qual va ser víctima i que sintetitza aquella famosa sentència atribuïda a Franco (“Ja sé que Berlanga no és comunista, és una cosa pitjor, és un mal espanyol”), o de redescobrir la seva vessant eròtica.

Visca Berlanga! és una mostra aperturista en un sentit pedagògic. Tal com assenyala el director del museu, Rafael Company, es busca no només “restituir en la seva justa mesura l’originalitat de cinema berlanguià” sinó també “donar a conèixer la seva figura a aquelles generacions més joves que, tenint en compte com circulen en els nostres dies els fluxos de comunicació de la història cultural, desconeixen la transcendència d’aquest valencià en la història de cinema”. L’objectiu passa per fer-la desitjable tant per al cinèfil empedreït -que es toparà, per exemple, amb els plans de rodatge de Bienvenido Mr . Marshall (1953), Plácido (1961) o El verdugo (1963) – com per a un públic neòfit. En aquest sentit, és important tant l’organització del recorregut com el disseny de la pròpia sala, obra de Raúl González-Monaj, que s’obre amb la cridanera falla ideada per Guillermina Royo-Villanova i construïda per Latorre i Sanz que la Mostra de València va dedicar al director en 2009 i que ha estat recuperada i restaurada per a l’ocasió.

L’exposició gairebé pot estructurar-se com una novel·la en quatre actes, més un pròleg i un epíleg. El preàmbul el constitueix un breu muntatge audiovisual que repassa i contextualitza la filmografia de l’autor, probablement, juntament amb Joaquín Rodrigo la personalitat artística valenciana més influent de la segona meitat de segle XX. La primera sala calibra la importància del que va ser Berlanga: una vastíssima col·lecció de cartells, fotogrames i fotobustes procedents dels seus 17 llargmetratges.

Aquesta completíssima selecció de materials de difusió procedeix, en la seva major part, del fons privat de Santiago Castillo París i troba el seu exponent més significatiu en el segon bloc de la mostra que, a més de mesurar l’impacte que va tenir una pel·lícula com Bienvenido Mr. Marshall, reuneix diferents cartells promocionals de Calabuch (1956), cadascun d’un país diferent, el que permet observar com les tendències artístiques preponderants en cada regió influeixen decisivament en cada un dels dissenys, a més d’acreditar la projecció internacional d’un cineasta que va aconseguir que les seves pel·lícules es veiessin a Dinamarca i Suècia, als Estats Units i l’Argentina, a Romania i fins i tot a la Iugoslàvia de Tito.

A més, en aquesta segona secció s’inclouen dos muntatges audiovisuals que repassen, d’un costat, la marca d’estil més notòria de cinema de Berlanga, que no és altra que l’ús de el pla seqüència -es poden veure fragments de El verdugo i Tamaño natural– i, de l’altra, les contínues mencions a l’imperi austrohongarès en els seus films, alhora manifestació sorneguera d’una presència autoral i cita talismà. Convé no passar per alt tot el material d’attrezzo que vesteix l’exposició i que proposa al visitant un passeig per l’interior de les pel·lícules de Berlanga: des de l’entrada que recupera l’imaginari de Bienvenido Mr Marshall fins a la bicicleta que remet a París-Tombuctú (1999), el seu últim llargmetratge. D’entre aquests elements que defugen la funció decorativa per afegir capes de context a la mostra destaca la rèplica d’un garrot vil, situat a la tercera de les sales. Aquest espai, sobrevolat per l’ombra de El verdugo, sintetitza els treballs d’investigació sobre la tortuosa relació que el realitzador valencià va mantenir amb la censura i que han requerit d’intenses recerques entre els expedients dipositats a l’Arxiu General de l’Administració situat a Alcalá de Henares. Aquestes topades amb l’organisme repressor, la imposició del doble filtre que s’aplicava a les pel·lícules, que eren revisades abans i després de ser rodades, queden exposades a través de la reproducció de part dels informes oficials que expressen els motius pels quals pel·lícules com Los jueves, milagro (1957) o Plácido havien de ser prohibides. El verdugo és, en aquest sentit, una obra fonamental per entendre com actuava la censura esperonada pel franquisme: una pel·lícula que, miraculosament, va veure la llum malgrat els embats del sistema, i que no va perdre ni una mica de ferocitat crítica tot i els talls que va imposar el tribunal censor. A més, la sala ofereix una sucosa rima entre la rèplica del garrot vil i el cartell italià de El verdugo, allà titulada La ballata del boia, en la qual el mortal artefacte és substituït per una soga ja que, fora d’Espanya, el garrot vil era un instrument desconegut.

El recorregut es tanca amb el Berlanga erotòman, el de Tamaño natural i la seva nina de poliuretà, l’impulsor de la col·lecció de literatura eròtica ‘La sonrisa vertical’, el cineasta “faller i pirotècnic”, com ell mateix es va definir en el discurs que va pronunciar en ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València el 1997. Ara bé, el punt i final a l’exposició el posa un breu epíleg en el qual es recull, entre d’altres retalls de premsa, la portada que el XL Semanal va dedicar al cineasta i a la seva família, publicada un 14 de novembre de 2010, just el dia després de la seva mort. Un gest que denota la immortalitat d’un director que va explicar Espanya a través de les seves pel·lícules. Així comença l’Any Berlanga.

*L’exposició romandrà oberta fins al 19 de setembre. Més informació a la nostra agenda.