Berlanga: valent, popular i independent
El LABdeseries va dedicar la seva penúltima sessió a analitzar ‘Què li deuen les nostres sèries a Berlanga?’ amb la presència dels guionistes i directors Alberto Caballero (Aquí no hay quien viva, La que se avecina), Nacho G. Velilla (7 vidas, Aída) i Víctor García León (Vamos Juan, El vecino).
A la penúltima sessió del LABdeseries, el festival de sèries de València, va quedar palès que l’herència de Luis García Berlanga transcendeix formats i models i s’instal·la, com si la conya fos una lent d’augment, en una molt particular visió d’un país i d’una societat retratats des d’una negror paradoxalment vitalista. No resulta difícil observar una extensió de la mirada àcida sobre comportaments carpetovetònics que el cineasta valencià va abocar sobre personatges com el del pare Calvo (Agustín González) a La escopeta nacional (1978) en rols com els de Mauricio Colmenero (Mariano Peña) a Aída (Nacho G. Velilla, 2005-2015 ) o Antonio Recio (Jordi Sánchez) a La que se avecina (Albero Cavaller & Laura Caballero, 2007-?), ni percebre la seva empremta en una telesèrie com Vamos Juan (Diego San José, 2020), amb un tercer capítol que ret explícit homenatge a la pel·lícula inaugural de la Trilogia Nacional, missa inclosa. Per aquest motiu els creadors -totals o parcials- d’aquestes teleficcions, Alberto Caballero, Nacho G. Velilla i Víctor García León coincidiren en què el llegat berlanguià rau, per sobre de qualsevol altra consideració, en la seva capacitat per retratar i entendre la societat en la qual va viure.
Per al director de Selfie (2017) o Vete de mi (2006), Víctor García León, l’humor del director d’El verdugo (1963) “és el que més ens representa. A Espanya no connectem bé amb la sàtira ni amb la ironia, ens va més aquest realisme desgavellat practicant per Berlanga, perquè crec que les seves ficcions s’assemblen molt a la vida: de fet, per a mi allò berlanguià no és tal cosa, és la manera que jo tinc de veure la vida, la vida s’assembla més a Berlanga que a Saura”.
En aquest sentit, Alberto Caballero, que va declarar que juntament amb Jardiel Poncela i Mihura, Berlanga és el seu principal referent, advocava per “canviar el concepte de ‘espanyolada’, allunyar-la del to pejoratiu” i vincular-la al nom de Berlanga, “perquè era el que ell feia, una comèdia popular que retratava la naturalesa hispànica tot i que aquí els gèneres populars com el sainet, tan admirat pel cineasta valencià, estiguen mal vistos”. Per calibrar la importància del realitzador de Los jueves, milagro (1957) no solament en l’experiència personal i professional dels intervinents, sinó dins de la història de cinema, es podrien encadenar un parell d’afirmacions: per a Caballero, “la primera escena de comèdia moderna que vaig veure va ser el final de Bienvenido Mister Marshall (1953), quan els americans passen de llarg”, mentre que Nacho G. Velilla va posar el focus en el canvi de punt de vista que incorporaven les pel·lícules de Berlanga pel que fa als estàndards de comèdia de l’època; “en els temps en que als Estats Units es feia alta comèdia, optimista i centrada en les classes altes, Berlanga explicava tot el contrari, les misèries de les classes baixes i això ens ha donat una forma diferent de fer comèdia, que en lloc de Friends fem La que se avecina”.
Dins de les múltiples variants que presenta l’espectre còmic, Víctor García León ha assenyalat que al nostre país el ventall és més estret que, per exemple, als Estats Units, “ací no hi ha espai per fer comèdies ingènues” al que Alberto Caballero va apuntar que “van ser els directors europeus emigrats a Hollywood els que van portar la mala llet al cinema americà”, de fet, com va remarcar Nacho G. Velilla, “Billy Wilder està més a prop de Berlanga que del mainstream nordamericà”. No obstant això, els tres creadors van coincidir que, avui dia, és pràcticament impossible imitar l’estil de el director de La vaquilla (1985), més encara en televisió, “perquè aquests llargs plans seqüència en què, com a espectador, agraeixes poder mirar on vols, són impossibles de fer per meres qüestions de producció”, explicava Alberto Caballero, fan incondicional de la Trilogia Nacional a qui li hauria fascinat “que es fes una sit-com sobre el Marquès de Leguineche i Luis José”.
El guionista de El pueblo (2019) va qualificar García Berlanga com “un valent”, algú que explicava històries “de lletjos que volen ser rics i que no volen estar tristos” amb finals com el de Bienvenido Mister Marshall “segurament inacceptables per a qualsevol directiu d’una cadena de televisió actual, que no volen assumir històries difícils de pair”.
La valentia i la independència de el director de Plácido (1961) —“algú que tenia un punt de vista molt clar i al qual sempre es va mantenir fidel” segons Nacho G. Velilla— contrasten amb les dificultats que experimenten avui els creadors de comèdia: “és un gènere una mica demonitzat, els directius tenen por de no encertar, estem pitjor ara que fa 15 anys” va advertir Alberto Caballero. Si Berlanga va haver de lidiar amb la censura, els guionistes del present s’enfronten a una correcció política que ensorra gags, seqüències senceres i fins i tot títols d’episodis. “A més de passar tots els filtres industrials, ara els guions passen per un gabinet d’advocats que s’encarrega de cotitzar el cost de les possibles demandes per ofenses” exposava Nacho G. Velilla que va avançar que aquestes pràctiques habituals en la indústria nord-americana, per a la qual el realitzador saragossà ha desenvolupat dos projectes, ja s’estan instal·lant a casa nostra, condicionants que no s’apliquen a altres gèneres. La jornada es va tancar amb la projecció de Se vende un tranvía (1959), el pilot d’una sèrie que anava a portar per nom Los pícaros. El guió va suposar la primera col·laboració entre Luis García Berlanga i Rafael Azcona i va estar dirigit per Juan Estelrich. Aquí no van fer falta bufets jurídics ni directius porucs, va haver-hi prou amb la implacabilitat de la censura per acabar amb un projecte d’una mordacitat intolerable per al règim.
Categories
