“A Berlanga li fotien les limitacions que li imposaven el matrimoni, la família, la societat, les institucions i l’estat”

8 setembre, 2021

Atès que la reedició de El último austrohúngaro l’haurà obligat a repassar detingudament el llibre, com veu, ara, aquesta relació de ‘tensa fraternitat’ entre Berlanga i Bardem a la qual s’al·ludeix en diversos moments?

Crec que ells van aconseguir una relació amistosa i afectuosa de veritat com a estudiants de l’IEC (Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques), quan van ser companys de promoció -devien ser molt pocs en aquelles classes. Ja llavors es sabien diferents, perquè supose que, en tant amics, Berlanga va saber de seguida que Juan Antonio (Bardem) era del Partit Comunista i Bardem que Luis era un senyoret valencià, amb pis propi a Madrid, que havia estat a la División Azul. La qüestió és que es van caure en gràcia.

Interpretant a posteriori, i potser és aquesta una interpretació agosarada, crec que tots dos van veure, sobre la base de la seva amistat, que es convenien recíprocament. Berlanga podia ser una persona de la qual el règim no desconfiés, algú a qui es podia tractar, malgrat uns antecedents que incloïen a un pare republicà. Això era una cosa que li podia venir bé a Bardem a l’hora de comptar amb la indulgència de productors, censors, etcètera. I qui sap si a Berlanga no li venia bé, vist l’ambient de Madrid i el grup de companys que l’envoltaven, mantenir una relació amb algú que estava en una altra sintonia.

Per això crec que va poder haver-hi, sempre sobre la base de l’amistat, aquesta espècie d’ajuda mútua. Després cal recordar els xocs que es van produir entre ells, que es van iniciar arran del que va passar amb UNINCI, Berlanga afirma al llibre que els seus responsables li la van jugar, una productora que, com es va veure després, estava destinada a fer de Bardem seu director franquícia.

Una vegada que deixen de treballar junts i s’observen els camins ben diferents que prenen cada un, mantenen una relació basada en l’afecte barrejat amb un constant intercanvi de pulles. Ara bé, he de dir, i aquí s’ha de tenir en compte la meua major complicitat amb Berlanga, que a mi em va semblar que les pulles de Bardem en el seu llibre de memòries (‘Y todavía sigue. Memorias de un hombre cine’) eren excessives.

En la seua inequívoca aposta per la comèdia, Berlanga s’envoltà del que ell anomena ‘cómicos de tripa’, com interpreta aquesta elecció?

Crec que hi ha una saviesa molt gran en el seu cinema que, per cert, connecta molt amb el que vam veure en el cinema neorealista italià, i que ve demostrada pel físic dels actors que seleccionava. Aquestes cares, aquests cossos, el que les cares i els cossos produeixen quan es posen en moviment, … És que són la millor expressió de la mentalitat o de l’adscripció social a què Berlanga feia referència en les seves pel·lícules! Ell sabia que aquesta actriu o aquell actor anaven a donar el que buscava, no calia Kirk Douglas, perquè allò no anava de Kirk Douglas, anava de pobres, de classes mitjanes, …

Tot això té a veure amb allò biològic, amb el que ell anomenava ‘tripa’, amb aquesta capacitat per intuir que darrere de segons quins rostres estava el que ell buscava. Cal apuntar, a més, que Berlanga va afirmar en reiterades ocasions que ell no tenia respostes per als actors que se’n passaven de la ratlla en la petició d’explicacions psicològiques o de situació a propòsit dels personatges que interpretaven. L’actor era un obrer l’obligació del qual era sortir i fer el que li tocava, per això li funcionaven tan bé aquests tipus de còmics, perquè tots ells dominaven l’ofici, tota aquesta plèiade de secundaris / protagonistes feia teatre, revista, estava farta de fer pel·lícules, era gent molt contrastada.

A més, aquests actors estableixen una connexió directa amb una font literària, cultural i escènica de la qual Berlanga va beure constantment, que és el teatre d’Arniches i el sainet, no tant el astracan, que li agradava menys perquè l’element de distorsió que introduïa era excessiu. Per deixar-ho més clar: Berlanga era d’Arniches, però no de Muñoz Seca.

Un dels grans temes de cinema de el director valencià és l’anul·lació de l’individu per part de la societat, com connecta això amb la seva personalitat?

Hem passat d’una crítica d’esquerres que no estava convençuda amb el cinema de Berlanga a una crítica actual, més mainstream, que exagera les possibles crítiques de Berlanga al règim: ni una cosa ni l’altra. Ni els capellans, ni els alcaldes, ni els burgesos són tan maltractats pel seu cinema. Són, això sí, caricaturitzats, objecte de breus reprimendes. Al cinema de Berlanga l’individu va al que pot, perquè ell és un pessimista que assumeix que la societat no té solució. No creu en allò solidari ni en l’acció conjunta, perquè, segons ell, porten greus conseqüències.

Els individus en els seus propòsits, en els seus desitjos, en la posada a punt dels mandats de la seva biologia no acaben aconseguint el que volen, perquè sempre estan els altres per fotre’t, tot són obstacles. Berlanga és una persona fastiguejada per les limitacions que li imposen, i vegem-ho com un disseny en cercles concèntrics, el matrimoni, la família, la societat, les institucions i l’estat. És algú que, des de molt aviat, intueix que això li fastigueja la vida, li anul·la les seves pulsions, els seus arbitris, i això és el que està reflectit en les seves pel·lícules. Era algú que no podia ser qui volia ser ni fer el que volia fer. ¿I què era el que volia fer? Doncs, si li haguerem preguntat, haguera dit, “ah, doncs no sé”; segurament una cosa i la seva contrària, entrant en aquestes contradiccions tan habituals en ell. És a dir, això de m’agraden les dones, però em fan por; m’agrada viure sol, però a Nova York, …

Si atenuarem filtres ideològics massa estrictes i convencionals, veuriem que aquest és un dels temes que fa que el seu cinema estiga vigent, una qüestió que va més enllà d’allò formal i que és la seva capacitat per retratar la condició humana i fer que, com a espectadors, ens reconeguem en ella. Ens entenem amb els seus personatges, veiem en ells el millor de nosaltres, el pitjor de nosaltres, allò desesperant de nosaltres, allò contradictori, la fragilitat, la vulnerabilitat, la nostra mala llet, les passions, els mals rotllos, … I cal dir-ho en un llenguatge col·loquial, perquè allò col·loquial està emparentat amb la quotidianitat i amb el reflex d’una manera de vida que, més o menys, i tot i els enormes canvis socials i polítics que hi ha hagut a Espanya, ens demostra que continuem sent una cosa semblant a allò que Berlanga ens va mostrar.

La seva vigència queda manifesta en la repercussió que està tenint el centenari del seu naixement, ¿esperava alguna cosa així?

El centenari de Berlanga supera tot el que jo havia imaginat, em sembla desbordant. El cinema és l’instrument de creació i comunicació més popular de tots, d’acord, però tot i així, em sembla que aquesta ebullició és extraordinària, aquest arribar a tots per tots els camins -periòdics, revistes, institucions, etc. No recorde haver vist alguna cosa semblant en altres commemoracions. Aquest calat, aquesta identificació, no han vingut ni de dalt ni de baix, sinó d’una confluència de factors, d’una espurna que brolla en llocs dispars i que ve a demostrar que Berlanga és el gran creador popular.

¿Imaginava que això fos possible quan va escriure El último austrohúngaro?

Això era una cosa impensable quan vam fer el llibre i he de dir que em sent molt satisfet d’haver fet aquest pas, perquè crec que va ser un llibre fundacional que ha seguit moltíssima gent, amb més o menys elegància, i que ha donat pistes, claus i continguts als molts textos que han vingut després. Llàstima que no tothom tinga l’honradesa intel·lectual i la manca de vanitat personal per reconèixer d’on ha tret segons quines cites i / o declaracions.

Ara bé, en realitat, i en línies generals, he de dir que fins i tot amb algun renec, amb alguna petita elusió, els integrants del que podem anomenar acadèmia, encara que alguns siguen una miqueta perepunyetes amb aquest llibre, han tingut el rigor de citar-lo , en bona part perquè, si no és així, els seus textos no aconseguirien el rang que els correspon. Amb tot això no vull treure-li gens de mèrit a la universitat, que ha fet enormes aportacions sobre la figura de Berlanga que no estan en aquest llibre. Aportacions fruit de la investigació meticulosa, d’indagar en milers de fonts que ara hi són, però que no ho estaven en aquell temps. En aquests treballs jo he après coses sobre Berlanga que desconeixia i que no he incorporat ací perquè no volia desnaturalitzar el valor genuí d’aquest llibre, que no és altre que les 150 pàgines de conversa. Vaig creure que no havia d’afegir res, ja que hi ha altres que han fet aquest treball d’ampliació.

Crec, també, que cal aclarir que la generació d’acadèmics a la qual em referisc és posterior a l’època en què es va fer el llibre. En els 70-80 no comptàvem amb estudiosos d’estricta vocació acadèmica, ni amb uns crítics que passaren per la universitat i bolcaren en ella el seu treball sobre el cinema, tot això va ser desenvolupat després per una generació més jove en el que suposa un dels grans canvis experimentats dins de l’àmbit dels estudis i de la recerca.