Escrits

Pròleg de “Le cinéma espagnol des origines à nos jours”

Normalment només lligen les històries del cine els professionals que avaluen la seua qualitat en funció del nombre de línies i elogis que els són consagrats, o bé els erudits suspicaços que l’única cosa que fan és buscar els errors susceptibles de desconsiderar el llibre. Esta és la raó per la qual escriure qualsevol estudi històric sobre el cine és pràcticament un acte masoquista, en vista de la poca rendibilitat moral de tal esforç.

En el cas d’Emmanuel Larraz l’esforç és doble, ja que en primer lloc ha afrontat les dificultats que troba tot historiador, és a dir, la busca de documents, obres, testimonis, etc., extremament difícils d’obtindre en un mitjà tan desproveït de fonts localitzables com el sèptim art, i, després, aquelles que implica l’elecció quasi suïcida d’un dels cines més difícils de delimitar amb un cert rigor històric: el cine espanyol.

Crec sincerament que pocs directors ibèrics són capaços d’aportar dades suficients sobre la seua pròpia obra, de la qual, d’altra banda, no conserven massa documentació. I el mateix succeïx amb els productors, els distribuïdors i inclús els organismes oficials de l’Administració, poc preocupats per la conservació dels arxius. Ací ho fem tot, inclús en l’àmbit polític, a la babalà, confiant en la nostra memòria, i els resultats no sempre són brillants.

Per això, quan algú tan valent com Larraz es llança a la difícil tasca d’escriure una història del nostre cine, només aconseguix tirar endavant el seu treball per dos raons: gràcies a la seua tenacitat, primer, i sobretot perquè no viu a Espanya.

N’hi ha prou amb assenyalar, com un bon exemple de la incapacitat dels meus compatriotes per a establir balanços cinematogràfics, que la primera vegada que es va aconseguir reunir tota la meua obra per a una retrospectiva va ser a Milà, gràcies als esforços dels meus amics italians, mentres a Espanya consideraven que era impossible.

Però en el cas de Larraz no hem de celebrar únicament el fet que haja aconseguit dur a terme esta àrdua labor, sinó també l’exactitud i la precisió que ha demostrat. Almenys és la meua impressió, encara que confesse que és la primera vegada que llig sencer un manuscrit d’este tipus, sense limitar-me a la part que es referia a la meua obra personal. I he d’afegir que els capítols consagrats al cine del franquisme són els més precisos, autèntics i lúcids que s’hagen escrit fins ara sobre el tema, i que expliquen amb claredat el reflex filmat d’una època que corre el risc de caure en l’obscurantisme.

Per tots estos motius, és un gran plaer augurar a esta història, tan necessària per a un coneixement precís del cine espanyol, un lloc de primer orde en la bibliografia cinematogràfica que manegen tots els amants de la vida en la pantalla, entre els quals m’incloc. De fet, l’èxit que li vaticine hauria d’anar més enllà del cercle d’interessats en el cine espanyol, ja que la història del cine no és, finalment, sinó la història dels hòmens mateixos.

Luis García Berlanga

* Pròleg de “Le cinéma espagnol des origen à nos jours”. Emmanuel Larraz. Les Éditions du Cerf, París, 1986.

Traducció: Nuria Castellote Herranz