Escrits

Pòleg de “Piel de Àngel” (Historias de la ropa interior Femenina)”

Segons pareix, les dones no admeten fàcilment cap competència objectal en l’àmbit de les seduccions, i quan un cavaller equivoca el torn dels elogis, anticipant el continent al contingut, pot donar per perduts els favors de la dama i per guanyats els menyspreus de l’entorn que, probablement, el considerarà un desviacionista.
Davant d’esta reacció, em pregunte llavors per què elles han confiscat, al llarg dels segles, tota invenció vestimentària que, a qualsevol nivell, puga resultar atractiva. Està comprovat que, excepte els sostenidors, tots els artificis –randes, calces, tacons, peluques, cotilles i altres fru-frus i galindaines– van ser atributs, no exactament morals, lluïts i inventats per audaços cortesans en èpoques esplendoroses i decadents que, com és ben sabut, són aquelles en què millor es vist i es menja, si u és ric.

Del que no hi ha constància és de si, amb estos adorns, els susdits ciutadans van augmentar les seues conquistes i de si van manifestar el mateix desdeny que les dones actuals cap a la passió desenfrenada que un altre pobre ser poguera sentir per un objecte del seu guarda-roba. En tot cas, el regnat masculí en l’exuberància i fantasia del robatge va durar poc, i la revolució industrial, recolzada en el puritanisme victorià, va acabar miserabilitzant l’home amb la confecció gris marengo com a color i tristesa indispensables per a accedir al lloc de treball.

La passió del fetitxista pel portalligacames o per la sabata podria interpretar-se llavors com un desig de retorn a un territori perdut, com una nostàlgia proustiana, en la qual la magdalena és substituïda per la calça negra amb costura, i l’olor pel tacte o contacte d’un teixit sedós. Contribuiria a esta tesi l’enorme augment del cens de transvestits heterosexuals –segons Kinsey i sexòlegs actuals–, fet que significaria que els hòmens, en períodes en què pareix debilitar-se la posada en escena del femení, assumixen el sacerdoci de salvaguardar la femineïtat, retenint-la fins que la dona torne a aposentar-se en ella com ja ho va fer en altres èpoques.

En tot cas, pareix evident que la dona no considera la seua vestició com una emoció o una cerimònia, no sol entreveure certes autosatisfaccions de la seua indumentària, no sap exactament per què s’adorna amb guarniments no funcionals o incòmodes i, en definitiva, ni tan sols està segura del destinatari a qui oferir esta parafernàlia de la parure. Sabem que la dansa vistosa i colorista de l’animal femella davant del mascle té fins genètics, però, en l’animal humà, pareix haver desaparegut el zel com a inductor dels embelliments. Enquestant-les, són majoria les que afirmen vestir-se per seguir la moda, competir amb les amigues, o destacar entre la gent, la qual cosa donaria un clar component social al fet d’adornar-se. Algunes, rares, vegades hi ha dones que accepten suggeriments de la seua parella en l’elecció de les peces, però esta submissió a un gust alié sol entrar en el joc víctima-botxí, relació que algunes dones, poques, poden arribar a acceptar i que les obliga a ser portadores forçades d’objectes eròtics que representen una cessació del seu orgull.

No obstant això, a pesar d’eixe mecanisme de defensa, basat en pragmatismes biològics, jo seguisc preguntant-me a què es deu l’anestèsia femenina cap a tactes, olors, brillantors, textures i altres móns artificials que estan ací, emanant bellesa i fascinació en el seu entorn sense que la dona se sensibilitze als seus encants. Personalment, parle llargament amb elles sobre este fenomen i intente ajudar-les a descobrir sensualitats i ritualitzacions en la utilització del material amuntonat en els seus vestidors. Els murmure que m’encanta quasi tot allò que la dona porta en contacte directe amb la seua pell. Els conte que estic escrivint un relat que es titularia “La vestició”, en el qual, en contra d’allò més habitual en els episodis galants, jo narraria la intensificació eròtica d’un home a mesura que anara vestint, amb un cert ritual, la seua parella. Els diga el que els diga, tot resulta inútil quant a la rendibilitat amorosa de l’afer. Excepte una trobada a la terrassa del bar de l’aeroport de Sevilla, amb un fons tecnològic gens apropiat al tema, on va poder desenrotllar-se un interessant acord sobre les possibilitats d’encantament que una sabata, brevíssimament sostinguda per la punta del peu i sàviament balancejada, pot produir en un admirador d’estes coses, o siga jo, mai he trobat una resposta clarificadora a esta demanda, a esta indagació, no negue que interessada, sobre la possible participació femenina en l’acte fetitxista.

Jo sospite que el llibre de Lola Gavarrón, del qual escric el pròleg a cegues, perquè ella ha considerat oportú furtar-me el text amb els mateixos pudors amb què amagaven les seues venerables ties la roba interior, obrirà un debat sobre estes carències que he apuntat i servirà almenys per a cobrir un important buit en la nostra literatura. La seua Piel de ángel arribaria a les nostres mans com una carícia tàctil que desitjaríem que no acabara esmunyint-se cap a terra com tants altres teixits, com tants altres amors…

Luis García Berlanga

* Pròleg de “Piel de Ángel (Historias de la ropa interior femenina)”. Lola Gavarrón. Tusquets Editoreds, Barcelona, 1982.