“Berlanga i Azcona van fer un tàndem sorprenent pel que tenien de diversos”

VÍCTOR GARCÍA LEÓN

Ve d’adaptar a Azcona en la seva última pel·lícula, Los europeos (2020). El seu pare, José Luis García Sánchez, que també va treballar colze a colze amb el guionista de La Rioja, va signar el 2009 el documental Por la gracia de Luis, dedicat a la figura de García Berlanga. Però les connexions entre Víctor García León (Madrid, 1976) i el cineasta valencià van més enllà d’aquests apunts biogràfics, com l’humor negre que tenyeix pel·lícules com Vete de mí (2006) o l’àcida crítica de la conjuntura política que impregna títols com Selfie (2017).

En virtut d’aquest baula comú que constitueix la figura d’Azcona, en tant assidu col·laborador tant del director de Plácido (1961) com del seu pare, ¿va arribar a tenir relació personal amb Berlanga?

Sí, el vaig conèixer una mica, perquè no era amic del meu pare, però era padrí d’un gran amic meu i recorde haver pres algun cafè amb ell, encara que era una relació molt tangencial. Amb qui sí vaig tenir relació personal va ser amb Azcona. Més enllà d’aquests menjars puntuals en què vaig coincidir amb Berlanga, és un cineasta a què admiro molt, bojament.

Quins vincles té amb el cinema de Berlanga?

Hi ha alguna cosa que em connecta amb Azcona, i potser no tant amb Berlanga, que és el seu pessimisme atroç: no crec en l’ésser humà, em costa. En canvi, Luis tenia un optimisme desbordant. De fet, si veus les seves primeres pel·lícules t’adones que eren pel·lícules molt optimistes i crec que la barreja entre Berlanga i Azcona funcionava tan bé perquè el text era d’un pessimisme molt fosc, molt existencialista si m’apures, i qui rodava era un vitalista divertidíssim i això permetia oferir una visió de món més àmplia, molt més de la que jo puga oferir o de la que tenia cada un d’ells per separat. Berlanga i Azcona van fer un tàndem sorprenent pel que tenien de diversos.

Hi ha certa sintonia en la manera d’aproximar-se a la realitat que té Berlanga que també es pot percebre en bastants de les seves pel·lícules, ho creu així?

Al pintor colombià Fernando Botero li van preguntar una vegada per què pintava grossos, al que ell va respondre: ¿és que no són així? El que em passa a mi amb Berlanga és que el seu cinema no em sembla alguna cosa particular, no em sembla que allò berlanguià sigui tal cosa, és que, per a mi, la vida és com ell la retrata. Mire la realitat que m’envolta, i, no sé, potser és que jo tinc mala sort, però em fa la sensació que a Espanya la paròdia no és viable perquè no és possible exagerar més una realitat ja molt excessiva, tampoc ens val el sarcasme o l’enginy, que és una cosa molt anglesa que se’ns queda una mica fluixa; de fet, ni tan sols ens val la farsa. Així que, ens hem llançat a practicar una mena de realisme desgavellat que s’assembla molt als esperpents de Valle-Inclán que, d’alguna manera, ens connecten amb l’únic humor possible al nostre país, sense que sigui una idiotesa. Per això crec que el cinema de Berlanga s’assembla molt a la vida que jo veig per la finestra, i sé que això és una qüestió molt personal i hauria preguntar-me per què veig així la realitat, però llegeixo el diari i no hi ha res que em faci pensar en l’humor anglès d’Oscar Wilde, que se’m queda molt fluix i és massa elegant, ¿aquí qui es posa la pajarita? Aquesta manera de veure la realitat és el que em connecta amb Berlanga, i crec que no sóc l’únic, també penso que té a veure més amb el país que amb ell en particular, perquè, moralment, estic més proper al cinema d’Azcona. Pel que fa a expectatives vitals m’assemblo més a Rafael que a Luís, tot i que tant de bo em semblés més a Luis, seria més divertit, però a Castella i Lleó és més difícil ser valencià.

Com assenyalàvem all principi de l’entrevista, a Los europeos (2020), la seva última pel·lícula, adapta una novel·la de Rafael Azcona, algú que ha treballat amb Marco Ferreri, Carlos Saura, Fernando Fernán Gómez, Juan Antonio Bardem, Fernando Trueba i un llarg etcètera d’il·lustres cineastes. Com s’acosta un a semblant tòtem?

És una cosa que discutia recentment amb Javier Fesser i vam arribar a la conclusió que cap dels dos som cinèfils. Qualsevol persona cinèfila que senti el pes de la tradició o del background cultural queda gairebé inhabilitada per a rodar. A la fi, hi ha més capacitat per rodar des de la inconsciència. És una cosa que vaig aprendre fent curts: la gent més llesta, la que més cinema havia vist, es paralitzava quan agafava una càmera. Així que a la teva pregunta responc que he adaptat a Azcona sent un inconscient, és l’única manera, no hi ha d’altra. Si comences a valorar Azcona i la seva transcendència… Doncs, no sé, millor em talle l’escrot i que l’adapte un altre. Fer cinema té a veure amb alguna cosa molt obsessiva però molt lliure i en la mesura en què aquesta segona proposició no es compleix, és impossible. Ja som bastant neuròtics a la nostra vida i ja bastants vegades obrim l’ordinador, llegim el guió i diem “això és una merda, sóc un subnormal, no tinc talent”… Si a més d’això hi afegim que les bones pel·lícules ja estan rodades, millor dedicar-nos a una altra cosa. Així que crec que, per als que escrivim i dirigim, és convenient no mirar molt als costats, perquè t’inhabilita.

Quin és el llegat que deixa Berlanga?

Berlanga reflecteix gran part de la nostra identitat cultural i quan dic això no em referisc tant al fet que haja deixat coses que em diverteixen o amb les quals puc gaudir o que compartisc amb gent a la qual vull, sinó al fet que és un tipus ple de talent que no va treballar res pel seu prestigi. Això ens agrada: “no el coneixen al Japó, ha, ha, ha, que es foti”. Ens agrada el talent poc treballat, poc conscient de si mateix. Es va reinventar quaranta vegades en quaranta projectes diferents, gairebé sempre li va anar malament, tot això ens agrada. En canvi, la vida de Saura, que segurament va follar amb dones molt boniques i, a més, li va anar bé i és molt reconegut a l’estranger, ens representa menys, per més que també tingués un talent innegable. Berlanga té aquest costat de “tot això m’importa un rave i ara vaig a menjar-me una paella” i això és una cosa que als directors ens afecta per a bé, perquè ens demostra que és possible seguir sent nosaltres i fer bon cinema, perquè si no tens la sensació que hauries de lluitar molt pel teu llegat, pel teu prestigi, per la teva trajectòria. I això en aquest país està molt penat, generes enveges, tothom t’odia, … Al cap i a la fi, Almodóvar és un senyor que està molt més sol del que estava Luis i això és perquè a Almodóvar li va millor, perquè en aquest país és fotut que et vagi bé. Per això crec que Berlanga ens dóna alè a la gent sense sentit de la posteritat que, repeteixo, és una cosa que està molt castigada a Espanya: aquí ens sembla malament que algú vulgui passar a la posteritat, ens fot.

En Berlanga hi ha una figura gairebé paterna que ens diu que no cal ser Buñuel. En un país on destacar està tan mal vist, tenir un Berlanga suposa un gran estímul, perquè ser Buñuel, Saura o Patino té un cost personal enorme, un cost que implica dedicar moltes hores de la teva vida a treballar el teu prestigi, a no fer una mala pel·lícula… a Berlanga li importava un rave fer una mala pel·lícula i a mi m’agradaria anar a rodar així, sense por, sense dir “aquesta serà bona”; doncs ja veurem si serà bona o no, això és una cosa que depèn de moltíssims factors: la pel·lícula que un comença és molt diferent de la que un estrena, i totes tenen un punt de frustració enorme.