Berlanga: Apuntes sobre un personaje

El personatge menys berlanguià que es pugui imaginar és Luis García Berlanga. Es va passar cinquanta anys miserabilizando a la societat espanyola i intentant miserabilizarse a si mateix i al final va aconseguir el primer, però no va poder vèncer-se a si mateix. I és que els mites, en definitiva, només són venerats trossos de vidre d’una copa mal apurada.

Amb el temps, els espanyols hem fet d’ell una llegenda perquè, a força de conjugar aparença i genialitat, Berlanga va tenir l’habilitat d’escamotejar la seva veritable personalitat als focus i a les bambolines de la popularitat. Milers d’entrevistes, d’aparicions en televisió i de presències quotidianes van aconseguir construir una “idea general” d’ell com a personatge: un ésser caracteritzat per un suport cinematogràfic incomparable i per una manera personal de ser entranyable, accessible, brillant i afectiu. L’autor de “Plácido”, “El verdugo”, “La escopeta nacional” i “La vaquilla” era un geni del cinema, sens dubte; i l’ésser humà que es protegia després del geni era un home cortès, de bon caràcter, sempre disposat al somriure i desitjós de mostrar i reivindicar les seves aficions pels inferns del fetitxisme, l’erotisme i quants ismes fossin necessaris per escandalitzar la societat burgesa de la qual formava part. Un concepte de personatge que ell mateix es va encarregar de solidificar fins a fer versemblant.

I, malgrat tot, Berlanga va ser molt més que com es coneix d’ell. Si es va tancar a si mateix en un triangle limitador (la soledat, l’egoisme i la covardia com a suports del crepuscle d’una vida en la bellesa del capvespre), no es diu en canvi dels seus dots per a la manipulació, de les seves aptituds com artífex , de la seva cinisme i de la seva capacitat per a la improvisació. Desitjava la soledat, però es va resignar a ser un fuguista intel·lectual, sense horitzons; presumia d’egoisme en una societat que li agradava massa per no disseccionar dia a dia mitjançant la depredació voraç de tota mena d’informació; i reivindicava la seva covardia per no haver-se atrevit a conquerir la solitud i a militar en el Partit Egoista, que va fundar Tucker allà pels anys 20 als Estats Units, si inexistent delegació espanyola.

Aspirant a solitari, a egoista ia covard, la realitat d’aquest mite (que va ser considerat el major geni espanyol del segle XX en una enquesta cultural) és que no va saber viure aïllat, que no va poder abstreure d’una curiositat adolescent i que el seu mal humor era tan explosiu com efímer. Va arribar a la categoria de vell rondinaire, però després no es recordava amb qui estava enfadat ni per què; comptava les monedes com un ninot faller de l’oncle Gilito, però a continuació malbaratava una fortuna en uns llibres que no sabia si ja tenia, en una quantitat de menjar innecessària o en una peça de vestir que no precisava; i quan es va decidir a perseguir dialècticament la seva particular Eldorado de la jubilació, li va resultar impossible no embarcar-se en aventures i projectes que l’obligaven al continu viatge i un enrenou que li repel·lia. I sabia somriure, abraçar i mostrar-se encantador fins a les situacions de les que intentava fugir. Quin bon polític es va perdre Espanya si la fortuna no ens hagués premiat amb tan incomparable director de cinema.

De totes maneres, sóc de l’opinió que els mites existeixen perquè els mitifiquemos, i que ningú té dret a penetrar els racons de les llegendes ni a doblegar les cantonades de qualsevol personatge per treure a la llum que fa d’humà hi ha en ells. Com deia Unamuno, en cada home hi ha el que és, el que ell creu que és i el que els altres creuen que és. Si els altres creien que Berlanga era d’una determinada manera de ser, i així ens agradava, no hi ha raó per aventurar-se a fer psicologia barata del personatge i mostrar el que Berlanga creia sobre si mateix ni, molt menys, el Berlanga que realment va ser . Deixem al mite créixer; deslumbremos en aquesta creença la nostra admiració; i, si cal, sentim-nos còmodes en l’oripell de la llegenda, que a Espanya les glòries escassegen i, a saber per què, tenim sempre la temptació de pensar que no n’hi ha per tant.

Berlanga no va ser un home d’odis; tampoc de grans amors. La vida li va ensenyar a conformar-se amb signar els seus manifestos en miralls de cel·luloide. Les seves passions van ser curtes i la seva memòria afilada fins molt tard, i quan ja no recordava les ofenses que li havien fet, si se’ls rememoraven, se sentia ferit; i si se’ls refregaven, matava amb la mirada dels seus ulls mediterranis.

Sempre mirant des del fons d’aquelles pupil·les blaves, marítimes i rialleres que guardaven, si se les coneixia bé, les armes d’un seductor frustrat i d’un home que mai va somiar.

Perquè els somnis de Luis, com els seus malsons, es van quedar al cinema perquè el temps fora testimoni d’una època en què la veritat dels éssers humans importava menys que l’aparença del que els altres creien veure en ells.

Segurament hi ha una faceta de Berlanga que pocs coneixen: la seva passió pel ciclisme. “Són veritables titans. Amb pluja, amb fred, amb calor … Són sorprenents, els esportistes més admirables “. Aquestes paraules les repetia com una lletania cada vegada que sèiem davant del televisor per seguir una etapa del Giro, del Tour de França, de la Volta a Espanya … I aquest ritual era diari. Per això ens costava tant acabar a temps el guió que estàvem escrivint per a la seva següent pel·lícula. El ciclisme era una cita obligada; cada etapa, un parèntesi en la feina que ens interrompia l’elaboració de seqüències. Però, per a tots dos, era un joiós parèntesi.

No recordo a ningú amb més passió pel ciclisme, almenys en el meu entorn d’amics. Ell mateix ho va practicar en la seva joventut, a València, i tenia a gala confessar que sempre arribava l’últim. Però per ventura el més important no és pedalar, patir, donar de si tot el que es porta dins encara que no sigui suficient per guanyar? El ciclisme és un dels escassos esports en què, tractant-se d’un esforç individual, no és possible l’èxit sense un equip que es buidi amb una desmesurada generositat perquè els petons i les flors se’ls emporti un company.

Almenys és així en el ciclisme modern, m’explicava. Una altra cosa era el que succeïa en l’època de Bahamontes, quan un de sol es bastava per coronar ports o creuar la meta a força de ronyons i cames. Però avui el ciclisme és una ciència, una combinació matemàtica d’estratègia i logística, i l’equip és fonamental: a Berlanga li hauria agradat arribar l’últim per tal que un company seu fos el líder. O, fins i tot, encara que no ho aconseguís.

És l’aspecte menys conegut, segurament, de la personalitat del genial Berlanga. Com ho és la seva devoció per un ciclista de nom Gelabert que jo mai vaig conèixer, o no recordo, però per un motiu o altre sempre era citat en aquelles sobretaules en què el treball de guionista quedava aparcat fins a l’arribada del gran grup a la meta. En veu baixa ho comentava: “Gelabert era cèlebre perquè en una ascensió a …”, o “en aquella etapa Gelabert va sortir tan ràpid que …”. Si algun dia em sobra una estona, buscaré un llibre on es narren les gestes de Gelabert, per veure què hi havia en ell que tant fascinava Berlanga.

Recordo que quan estàvem planificant el guió de la qual seria la seva última pel·lícula, “París-Tombuctú”, vam decidir que el viatge del protagonista (Michel Piccoli) entre les dues ciutats ho hauria de fer amb bicicleta, alguna cosa il · lògic, si es pensa, amb els mitjans de transport d’avui dia. Però era el seu homenatge al ciclisme. Igual que vam decidir que en l’última seqüència fos la bicicleta una metàfora de la vida, de la feina que hem de fer cada un en la nostra professió: el símbol del medi que ens permet guanyar-nos la vida i amb el qual hem de comportar com un instrument tan imprescindible com el llapis per el fuster, el compàs per l’arquitecte, la safata per al cambrer o l’enginy per a l’escriptor.

En aquella última seqüència de “París-Tombuctú” la bicicleta queda abandonada enmig d’una carretera. I llavors, des del contra-pla, com si sorgís des del pati de butaques, apareix un home que veu la bicicleta abandonada, la mira i remira i, finalment, es puja a ella i segueix el seu camí. Va ser la manera de Berlanga de dir, de dir-nos a tots, que ell ja abandonava la bicicleta (el treball, el cinema, les pel·lícules …) i que a partir de llavors ens tocava a nosaltres, els que vèiem la pel·lícula des del pati de butaques, a tots nosaltres, pujar a la bicicleta i seguir donant pedals, seguir construint la vida, seguir treballant. Als seus vuitanta anys, ja havia fet tot el que havia pogut. Ens donava el relleu als altres, ens lliurava el millor d’ell, la seva bicicleta.

Recordo un altre debat que vam mantenir durant alguns dies amb motiu de l’escriptura del guió de la qual seria la seva última pel·lícula. Durant els preparatius del guió, en el que es diu “el tractament”, teníem la intenció de fer un gest de complicitat a cadascuna de les seves pel·lícules anteriors, a “Bienvenido, Mister Marshall”, a “El botxí”, a “Plácido”, a “Calabuch”, a “la escopeta nacional”, a “la vaquilla”, a “Tots a la presó” …, així fins a fer alguna referència còmplice als seus disset pel·lícules. Va ser un desig que a poc a poc vam anar descartant perquè vam comprendre que era un exercici de vanitat innecessari i, a més, que en cap cas podíem permetre’ns retardar o interrompre el desenvolupament de la pel·lícula per incloure, de manera forçada, aquests “gestos de complicitat”. Així és que, al final, van quedar molt poques referències al seu cinema anterior, encara que alguna va haver. Però el que va ser impossible evitar ser introduir una seqüència sobre el ciclisme (ja s’ha dit que, al costat del erotisme, les sabates femenins de taló, la poesia i Pierre Moliner, era una de les seves aficions, dels seus fascinacions) i es va construir una seqüència en la qual, com es recordarà, es ret homenatge a un ciclista (se suposa que es tractava d’Bahamontes), encarnant-hi a tots els ciclistes que tantes hores de plaer ens havien proporcionat durant l’elaboració d’aquest guió i dels anteriors , “Blasco Ibáñez”, “ots a la presó” …

Ara, cada vegada que em sento davant la televisió per veure ciclisme, recordo a Luis García Berlanga i m’embarga una tristesa que només es dissipa quan penso que ja no està Gelabert al gran grup. Perquè, en definitiva, es deia Gelabert ?, s’escriu així el seu nom? ¿O aquell mític Antoni Gelabert Amengual era també una metàfora d’aquests titans que ignoren la neu, la boira, el sol abrasador i les ràfegues de vent a ratxes per seguir sent els esportistes més admirables de tots?

Berlanga ha estat un dels punts de referència intel·lectual de la meva vida. El meu pare, Tierno Galván i ell em van ensenyar gairebé tot el que sé, és a dir, gairebé tot el que sóc. Per això em costa tant, encara, escriure sobre ell, perquè alguna cosa en mi em diu que ho van a llegir i no els agradarà, no va a estar a l’altura. I encara que m’esforço a ser objectiu, de vegades destaco els seus aspectes menys admirables per buscar una imparcialitat impossible. El que amaga, naturalment, aquest afecte i reconeixement que m’acompanyarà sempre.

Tan merescut com impossible de limitar.

Antonio Gómez Rufo, mayo 2012