“Em divertia que la pel·lícula s’anomenés ¡Viva Rusia! pel passat de Berlanga a la División Azul”

22 setembre, 2021

Quin paper va jugar en aquell projecte?

Vaig ser coguionista de la que havia de ser la quarta entrega de la, en aquells temps, Trilogia Nacional. Vaig arribar al projecte mitjançant Andrés Vicente Gómez, productor de la pel·lícula, amb el qual havia treballat anteriorment en altres guions. Ell és el que em vincula amb Berlanga en el moment en què Azcona no vol seguir endavant amb els canvis que calia fer després de la mort de Luis Escobar, que anava a ser de nou el protagonista. De totes maneres, crec recordar que, inicialment, Rafael (Azcona) s’avé a fer aquestes modificacions, però aquestes no acontenten els interessats, de manera que ell decideix apartar-se de el projecte. Aquí es va produir la ruptura definitiva entre Berlanga i Azcona.

Tot seguit, Luis García Berlanga recorre al seu fill Jorge i tots dos treballen en un guió que resulta ser excessivament llarg perquè se’n va fins a les 160-170 pàgines. Els dos s’adonen, després de donar-li mil voltes a l’assumpte, que no donen amb la manera d’acurtar-lo, extrem que sol acabar amb l’entrada de nous guionistes que aporten una altra visió a el projecte; en aquest punt és quan Andrés Vicente Gómez recorre a mi.

Quines van ser les seves aportacions?

El nom de ¡Viva Rusia! el vaig posar jo, perquè el guió no tenia aquest títol quan va arribar a les meues mans; de fet, es deia Nacional IV, un títol que semblava posat amb tota la mandra de el món. Vaig triar aquest nom perquè em divertia, donat el passat a la División Azul de Berlanga, que és una cosa que mai havia dit fins ara, però també per la demència total del propi argument de la pel·lícula, dit això en el millor dels sentits. Per resumir-ho breument: hi ha uns presumptes descendents dels Romanov que són, al mateix temps, presumptes parents dels Leguineche. Procedents de l’Amèrica Central, passen per Madrid de camí a una Unió Soviètica que s’està enfonsant i a la qual decideixen tornar per reclamar el que, per dret real en tant descendents dels tsars, els correspon. Quan Luis José veu que Rússia pertanyerà als seus suposats parents, no dubta a aprofitar l’oportunitat de negoci que se li presenta.

Com va ser el procés de treball?

La meva tasca va consistir a fer de script doctor; es tractava de tallar tot el que creia que sobrava i escriure nexes perquè allò fos coherent, també passava per no renunciar a alguna idea que em semblava oportuna, però sempre sobre la base que l’objectiu era deixar el guió en 110 o 120 pàgines com a màxim.

Jo vaig demanar treballar sol, per després despatxar primer amb Jorge Berlanga i preguntar-li què creia ell que no s’havia de perdre de la versió que ells havien escrit. Després d’aquestes converses, vaig iniciar el mateix procés amb Luis (García Berlanga) i, posteriorment, vaig escriure la meva versió. A partir d’ací, ens vam posar a treballar junts; jo anava lliurant parts grans de el guió i veient-me amb ell per fer les correccions i indicacions que ell havia anat anotant després de revisar el document.

He de dir que, per a algú com jo, que m’enorgullia de conèixer tan bé la Trilogia Nacional i que tenia al cap com sonava la veu de cada personatge, va ser molt sorprenent veure com Berlanga dominava a la perfecció tot aquell món: cadascuna de les correccions que va fer millorava l’existent. Això es veia molt clarament en els diàlegs, on introduïa petits matisos en els quals jo no havia reparat i que, en el moment en què els assenyalava, notaves que tal o qual personatge haguessin dit aquesta frase d’aquesta manera i no com figurava en primera instància. Era fantàstic, tenia un coneixement exacte d’aquell món.

Creu que, tot i no materialitzar-se, va quedar alguna cosa de ¡Viva Rusia! en el cinema posterior de Berlanga?

La escopeta nacional, Patrimonio Nacional i Nacional III es desenvolupen en l’època que es mou entre finals del franquisme i el primer tram democràtic sota el govern d’UCD, mentre que ¡Viva Rusia! té lloc en ple període socialista. Jo crec que Berlanga mai no havia estat tan directament polític com ho és ací i és una llàstima que no es conega aquesta vessant en el qual, després de la Trilogia Nacional, el cineasta valencià té una actitud més crítica amb la societat de l’època socialista. Crec que aquest guió anticipa, clarament, el que després es va veure en Todos a la cárcel (1993) en la qual, ja sense els Leguineche i introduint una sèrie de canvis substancials, recupera algunes de les coses que no va poder rodar després de frustrar-se el projecte de ¡Viva Rusia!