“La crítica d’esquerres no s’aclaria amb el cinema de Berlanga”

2 setembre, 2021

Assumint la incursió en el fangar del tòpic, i tenint en compte que han transcorregut quaranta anys des del llançament de el llibre i que, amb força probabilitat, els nous lectors desconeixeran alguns dels detalls de la seva gènesi, potser convindria començar pel sorgiment de la iniciativa que va cristal·litzar en la publicació de El último austrohúngaro.

En tant joves periodistes / crítics cinematogràfics que començàvem a destacar, tant a Juan A. Hernández Les com a mi ens convenia embarcar-nos en aquell projecte, a més de que ens semblava una bona idea entrevistar, prenent com a model el llibre que François Truffaut havia fet sobre Hitchcock, a un cineasta com Berlanga. A més, i com s’explica en el pròleg de la primera edició que s’ha conservat en aquesta última, la iniciativa obeïa a dues raons fonamentals. La primera era que, en aquell temps, parlem de finals de la dècada dels 70, no existia un llibre de suficient difusió sobre Berlanga, una cosa que ens semblava inconcebible. És a dir, comptàvem amb el llibre de José María Pérez Lozano, un estudi que tot just cobria fins Los jueves, milagro (Luis García Berlanga, 1957), i amb el de Diego Galán, que per a nosaltres va ser molt important com a base documental i que havia publicat la Setmana de Cinema Iberoamericà de Huelva i que, com tots els llibres editats per festivals, va tenir una circulació molt restringida. Crèiem, doncs, que hi havia una veta per explotar i li ho vam oferir a Anagrama, una editorial que garantia una difusió de vocació generalista. En segon lloc, existía la admiració i l’apreciació intel·lectual que tots dos professàvem pel cinema del director valencià. Aquests dos van ser els motius principals que ens van portar a embarcar-nos en la confecció de el llibre. Després de proposar-li-ho a Berlanga, que de seguida va dir que sí, i després de donar-li forma a el projecte, li’l vam presentar a Anagrama que també va acceptar. M’atrevisc a dir, a més, que en el sí de Berlanga va pesar molt la consideració de l’oportunitat, aquesta sensació que crec que ell tenia de que ja li tocava.

¿Aquesta idoneïtat que assenyala potser tinga a veure amb que, en aquell període, no existia el consens que avui es té sobre la seva filmografia i sobre la seva trajectòria?

En aquell moment, Berlanga venia d’estrenar La escopeta nacional (Luis García Berlanga, 1978), que va ser el seu major èxit en molts anys, perquè les pel·lícules anteriors, i no em referisc només a les més immediates, no van ser ben rebudes pel públic. A això cal afegir un altre assumpte tan o més interessant que convé recordar. Ara, o d’uns quants anys cap ací, amb els matisos que siga oportú fer, sembla que hi ha un acord general sobre Berlanga, cosa que no es donava als 70. No només no existia consens des d’una perspectiva de la crítica diguem-ne artístico-tècnica, sinó que tampoc existia en el terreny ideològic. La crítica més conservadora sempre es va mostrar molt reticent amb el seu cinema perquè trobava en les seves pel·lícules elements de crítica social que li desagradaven, una sèrie d’audàcies en la visió de la vida que tocaven institucions com la família, la parella o l’església. Ara bé, la crítica d’esquerres tampoc es mostrava gens favorable. Cal tenir en compte que, en els anys 60, aquesta crítica d’esquerres no tenia influència en el que avui anomenem mainstream, és a dir, no condicionava l’opinió de la generalitat dels espectadors, però sí que tenia una forta repercussió en les minories actives d’intel·lectuals, polítics i dels joves cineastes sorgits de l’Escola de Cinema. Doncs bé, aquesta crítica li posava moltíssimes pegues a Berlanga i, en línies generals, no s’aclaria amb el seu cinema. Primerament, es mostrava estupefacta davant el que considerava una visió blanca de la vida espanyola que es mostrava en les pel·lícules filmades per Berlanga en els 50, algunes amb ingredients religiosos confusos, altres recobertes de certa amabilitat. De fet, només van escapar a la seva mirada reticent dos títols: Plácido (Luis García Berlanga, 1961) i El verdugo (Luis García Berlanga, 1963) i, tot i així, aquesta esquerra espanyola tan seriosa es preguntava si la realitat social i la realitat política que apareixien en aquestes dues obres calia tractar-les aplicant aquesta pàtina de comèdia que, per a d’ells, reblania la seva gravetat. Tinguem en compte que ja existia la novel·la realista espanyola i el camí pres per cineastes com Juan Antonio Bardem; enfront d’aquesta corrent estava Berlanga, un senyor que feia riure. De fet, i potser aquesta afirmació siga una mica arriscada, crec que, en el fons, va fer falta una pel·lícula com La escopeta nacional en la qual, sempre amb la comèdia per bandera, Berlanga encarava frontalment el franquisme i criticava, també, a la aristocràcia i la burgesia del moment, perquè la crítica d’esquerres donés un gir a l’hora de prendre’l en consideració com a un cineasta important. És ací, i no abans, quan es produeix aquest canvi d’apreciació.

Avui, l’actual dreta política l’adora i l’esquerra l’aplaudeix, però això no s’havia donat abans, em referisc als anys 60 i 70. En el moment en què nosaltres donem el pas i ens posem a fer el llibre aquest consens no es donava en absolut, amb l’excepció, ja esmentada, de la llavors recentment estrenada primera part del que després va ser la ‘trilogia nacional’, amb la que van riure una mica tots, una pel·lícula en la qual el director valencià ampliava el espectre, ja que en les seves anteriors pel·lícules eren presents les forces vives rurals o de la petita ciutat, però retratades amb un to més amable que a La escopeta nacional, una obra més àcida i decidida.

Convé afegir que, al llarg de la seva carrera, Berlanga va anar sumant pauses i fracassos de públic, a més d’una infinitat de projectes avortats, bé pels seus xocs amb la censura, bé perquè els productors els trobaven massa atrevits i no els finançaven. En línies generals, Berlanga no va trobar ni al públic massiu ni la unanimitat de la crítica.

Com van ser aquelles trobades que van donar lloc a El último austrohúngaro?

És un tema sobre el qual, ni tan sols en aquesta última reedició, m’he volgut estendre; de fet, he preferit no tocar-lo gaire perquè podia derivar, sense voler-ho, en una col·lecció de batalletes o en una exhibició del que, per a un jove crític com jo que encara no havia entrat en la trentena, sens dubte va ser un grandíssim privilegi: poder no ja conèixer sinó parlar durant hores i hores i dies i dies ni més ni menys que amb Luis García Berlanga. Aquest privilegi creix amb el temps, ja que ara puc atresorar aquesta memòria que va més enllà del propi llibre.

Pel que fa a la pregunta, una vegada que ell es va decidir a acceptar la nostra proposta, el tracte va ser magnífic. Jo era un xaval que escrivia en l’edició setmanal de Fotogramas i Juan A. Hernández Les era crític a Cinema 2002 i Mundo Obrero, perquè ell estava en aquesta posició ideològica llavors, així que per a nosaltres allò va ser fantàstic. Què fèiem? Doncs ens reuníem en cafeteries, generalment la mateixa, al costat de Bernabéu, molt a prop d’on solia quedar amb (Rafael) Azcona per a l’escriptura del que després va ser Patrimonio nacional -Azcona vivia al Passeig de l’Havana i l’arrossegava cap al seu territori-. Així que, normalment abans, quedava amb nosaltres. Altres vegades quedàvem a casa seva i, finalment, ja en l’època en què estava a punt de rodar Patrimonio nacional, a l’oficina que tenia Alfredo Matas a la Gran Via.

Pel que fa a Berlanga, tampoc hi ha res especial a assenyalar. Era un tipus molt cordial, afectuós, gens escèptic amb nosaltres, molt entregat a la tasca de la conversa, però amb dues característiques una mica problemàtiques. La primera no és sinó la seua caòtica manera d’explicar-se, aquest derivar continu que el portava a anar-se’n constantment per les branques, a perdres per històries laterals sobre les que després tornava, la qual cosa, tot i les dificultats que pogués comportar, a nosaltres ens apassionava: es tractava de que contara el que volgués, el que li donés la gana. La segona qüestió té a veure amb les seves distraccions, potser símptoma d’una incipient, prematura, però en el fons coqueta i interessada, manca de memòria. Cal tenir en compte que no és el mateix el que nosaltres poguérem entendre llavors, en la seva presència, que el que he pogut comprendre després. En aquell moment admetíem les seues distraccions, la seua falta de memòria o la seua fabulació com una part pròpia de l’ofici. Assumíem que ell era així.

Hi ha una cita que deteste per l’abús que s’ha fet d’ella -em referisc al ‘print the legend’ de El hombre que mató a Liberty Valance (John Ford, 1962)- que, no obstant, en el cas de Berlanga és pertinent, perquè participava d’aquesta màxima fordiana, i és que entre la realitat i el que ell pogués inventar per caprici, per afany fabulador o per conveniència, oferia per a la seva impressió aquestes invencions, per aquest motiu es reconeixia com el mistificador que efectivament era, algú que manipulava la realitat deliberadament per obtenir un resultat afavoridor o convenient.

Avui resulta sorprenent aquesta barreja de franquesa i espontaneïtat amb la qual Berlanga respon sobre determinats temes diguem espinosos, ¿no li sembla?

Sobre aquests temes tinc un problema de temps, llavors i ara, i ho deixe a la consideració dels lectors: que ells jutgen el resultat. L’únic que puc aportar és que ell va estar molt còmode durant la sèrie d’entrevistes i es va deixar anar, cosa a la qual era propens si el clima era l’adequat. Cal no oblidar que, a més, li divertien les petites malícies, fins i tot aquelles de les quals era víctima. De totes maneres, crec que no estic en situació de calibrar si es va deixar anar molt o va dir coses que avui no es dirien.

Com he esmentat abans, el Hitchcock / Truffaut va ser el nostre model, després ja es veurà el que és semblant o diferent, però sempre he pensat -és un llibre que he repassat mil vegades- que Truffaut no entrava tant en la intimitat de la persona, enfocament del què nosaltres no ens vam privar, perquè consideràvem -i sobre això penso avui exactament el mateix, tot i que sóc conscient d’estar en contradicció amb determinades escoles crítiques i historiogràfiques- que la vida, les opinions i els successos dels quals participa un creador són inseparables de la seva obra. Això, sumat al bon ambient que es va generar, va provocar que digués coses que potser avui semblen sorprenents. També cal assenyalar que en aquell temps hi havia un clima de confiança en referència a les opinions, aquestes podien ser més o menys valorades, es podien trobar adhesions o discrepàncies, però no eren objecte de condemna. És probable que, també per això, ell parlara amb total llibertat sobre certs assumptes com el sexe, les dones o les parafílies, perquè no es tenia la impressió que allò anara a ser jutjat pel tribunal de les idees correctes, així que tant ell com nosaltres mateixos -cal notar que no rebatíem, que no repreguntàvem, que no objectàvem- vam trobar un espai de complicitat que va afavorir que tot es desenvolupés d’aquella manera.

Quan vaig tornar a llegir el llibre per editar la part d’entrevistes -que, llevat que es tractés d’errades, no he tocat- em vaig adonar, amb certa tendresa, que l’únic que li objectàvem eren opinions polítiques per com érem nosaltres llavors . Recorde aquesta queixa seua sobre que com havia de ser possible que els pobres volgueren tenir una piscina, declaració que, d’alguna manera, té un caràcter clarament anticipador i premonitori de certs canvis que ha experimentat la societat.

En resum, tot va ser un assumpte de dedicació i confiança amistosa desenvolupat amb la tranquil·litat de saber que no existia un tribunal sever que et condemnara per manifestar segons quines opinions.

Esmentava aquestes petites objeccions de tall polític, ¿on situaria a Berlanga dins l’espectre ideològic?

Tant pel que vaig veure com pel que he comprès finalment, crec que Berlanga era un conservador burgès, però un conservador a la manera anglesa que és una accepció del conservadorisme que al nostre país no té molta circulació. Estem davant d’un tipus que pot resultar explosiu i contradictori, cosa que, malauradament, a Espanya no té curs. Era, a més, una persona insatisfeta pel que fa a les seves pulsions i als seus intuïcions liberals i llibertines -enteses totes elles en un sentit molt genuí- cosa que derivava en impertinències, crítiques, provocacions i desafiaments urbi et orbi. Per què succeïa això? Doncs segurament perquè no se sentia a gust en una mena de cos ideològic que li corresponia, a mitges, per tradició -pare liberal republicà, mare catòlica conservadora, joventut falangista- el que el portava a definir-se com anarquista de dretes. A l’hora de definir a Berlanga cal tenir en compte més el temperament que la ideologia, el seu caràcter, els seus impulsos contradictoris, que deriven en una personalitat irreductible que no podia ser encaixada en un receptari ideològic monolític, simple.

Al llarg d’aquell marató de converses, ¿es van trobar amb alguna cosa que no esperaven?

A títol de confessió personal diré que la manera en què, entre cometes, ens escandalitzava. La seva visió de la societat incloïa màximes com “l’acció solidària no porta a res, és més, ho empitjora tot” o “crec en l’individu i en les seves passions, en els seus objectius, en les seves ambicions i en els seus desitjos” perquè la persona per Berlanga és un subjecte anhelant que projecta els seus objectius, de manera que ell sempre disculpa a l’individu al temps que el satiritza, si bé també es compadeix dels seus mals resultats. També ens ‘escandalitzava’ quan ens parlava de Pierre Molinier, de la autosodomització, perquè nosaltres, joves d’esquerres en aquell temps, havíem superat fronteres en l’àmbit de la sexualitat en relació amb el franquisme, però seguien venint-nos grans certes singularitats.

Un altre assumpte que ens va cridar l’atenció, i que és una cosa que està reflectida de manera molt breu al llibre, potser perquè no ho vam saber valorar prou, i que Berlanga va desenvolupar molt en la seua última etapa, apunta al moment en el que ens diu que creu que la seua generació no va fer bé acabant amb aquell cinema de gènere que representaven estudis com CIFESA. Aquestes declaracions, unides a altres com que el cinema ha de ser comercial i que ha de entretenir o la seva reivindicació, a la gala dels Goya de 1994, d’un director com Mariano Ozores, li van generar no poques crítiques. És una cosa que em sembla coherent si s’observa el paisatge general del que ell entén per comèdia. Berlanga no va voler deixar a Ozores fora de el gran escenari de la comèdia espanyola, el que suposava portar la contrària a tothom. Però és que tot això ho va dir ja llavors, dècada i mitja abans, cosa que em sembla interessant i que en veritat ens va sorprendre, encara que en el llibre no estiga desenvolupat.

Això ens condueix a la particular lectura que el director de Bienvenido Mister Marshall fa de les Conversacions de Salamanca. Com ho interpreta?

Les Conversacions de Salamanca se situen dins d’una conjuntura complexa: el Règim ha posat en marxa els seus plans de desenvolupament, arriba l’ajuda americana, comença a disparar-se el turisme, … Així que de manera controlada, sempre amb la censura pel mig, s’impulsa un cinema que veurà poca gent però que, tanmateix, als festivals internacionals tindrà repercussió i demostrarà que és possible fer aquest tipus de pel·lícules a Espanya, … Hi havia molt de càlcul darrere d’aquestes operacions.

De totes maneres, està clar que les Conversacions de Salamanca van servir per donar pàbul a un tipus de cinema que confirmava de manera immediata les posicions de Juan Antonio Bardem, que anticipava la posicions dels primers cineastes formats a l’Escola Oficial de Cinema, majoritàriament pertanyents a l’esquerra, i que, als fets ens remetem, de cap manera van ser secundades pel propi Berlanga, qui va seguir optant per la comèdia, potser d’una manera si cap més acusada després de la trobada amb Azcona. Només que aquesta comèdia incloïa, i aquesta era la seva aposta davant el realisme sec i sever dels Bardem i companyia, dosis de crítica sense renunciar a elevar-se com a cinema popular, i aquestes no són el tipus de pel·lícules que es dedueixen de les Conversacions de Salamanca.