Escrits

Pròleg de “¡Con Alfredo Matas hemos topado!”

Pot ser que Alfredo i jo siguem l’únic cas d’amistat profunda entre un productor i un realitzador. Per culpa dels nostres destins, els dos estàvem obligats a arribar, en tot cas, a la simple relació de cortesia o bona educació que hi ha d’haver entre professionals que estan forçosament condemnats a enfrontar-se en tots aquells treballs que duen a terme conjuntament. I de fet, complint les nostres obligacions, hem arribat a tindre històrics combats –cas d’Estrellita Castro en Nacional III–; però, per fortuna, els nostres destins també tenien uns territoris on necessàriament ens trobàvem per a viure al màxim el gaudi de l’amistat. I no sols, com creuen alguns amics comuns, el de l’erotisme, sinó també el d’una concepció hedonista de la vida, el de l’afermament de la nostra individualitat com a rebuig d’una societat que ens agredix constantment amb trampes subtils, i moltíssimes altres afinitats que van contribuir, en definitiva, a esborrar instantàniament qualsevol entorpiment de l’afecte, quasi amorós, que es va iniciar amb el rodatge de Plácido i que s’esfumarà quan ens n’anem on siga.

Per eixa autoritat d’amic que m’atorga a dir i sentir tot el que es referix a les nostres vides, m’emociona este homenatge que el Festival de Peníscola dedica en estes ja quasi noces d’or de la nostra trobada. Va ser un fet, tal com vaig dir abans en Plácido, que ha quedat per sempre. Després van vindre altres moments inoblidables com el viatge a Hollywood amb la pel·lícula nominada per a l‘Oscar i la nostra també constant M. Amparo ironitzant sobre les coses que ens sorprenien, o el plaer, quasi “partouze”, que va ser el rodatge de La escopeta nacional, les llargues peripècies fins a aconseguir que La vaquilla baixara a l’arena, l’entossudiment a tirar endavant una acadèmia del cine, el bell i arriscat projecte de la Ciutat del Cine, tan injustament perdut per la presència dels escurabosses de sempre, etc., etc. Una llarga llista d’anècdotes que han de quedar depositades ací, en este “Calabuch”, mític, en algun lloc on compartir amb tots els que ens han acompanyat en l’aventura, José Manuel Miguel Herrero al capdavant de tots ells, l’interés de fer un cine que en algun moment arribara, entre rialles, a commoure uns quants espanyols, amb les peripècies del nostre llarg i comú esforç.

I quan tota esta memòria estiguera ja depositada en este festival, en esta terra, vindre els dos a assaborir, llavors sí, els gojos de l’erotisme, com eixos dos meravellosos vells verds que, d’altra banda, sempre vam ser –jo crec que des de xiquets–.

Luis García Berlanga

* Pròleg de ¡Con Alfredo Matas hemos topado!. Festival Internacional de Cinema de Comèdia de Peníscola, Castelló, 1993.