Escrits

Pornògraph i Purità (El sexe de Buñuel)

Durant uns anys recorde que es parlava de les tres Bes del cine espanyol, Buñuel, Bardem i Berlanga, encara que tal vegada la cosa era per allò de “bo, bonic i barat” al qual aspiraven els productors de l’època, una vegada que s’acabaren els magnífics gastos dels grans estudis i la potent indústria cinematogràfica nacional en l’afonament de la qual vam col·laborar. Si alguns vam lamentar el fet tardanament, després de la nostra ceguera i entusiasme juvenil, tal vegada Buñuel era el més conscient de les conseqüències de la pobresa de mitjans, després d’haver sigut durant la República responsable de la pròspera i després malaguanyada empresa Filmófono i haver-se vist després obligat a fer cine alimentari amb escàs pressupost a l’estranger. Encara que la imaginació i el geni sempre van saber traure recursos insòlits de la miserabilització de l’entorn.

Vaig descobrir Buñuel durant la guerra civil, al mig d’una realitat tràgica i convulsa que ens tornava a l’Espanya més negra i esperpèntica; jo era un adolescent que em sentia viure en unes llargues vacacions. El Govern s’havia traslladat a València i també la vida cultural. Sense bombardejos, el nostre refugi favorit eren les llibreries, en les quals la meua passió per la literatura decadent del xix es va veure sacsada per la frescor llibertària dels surrealistes francesos, com a troballa que estimulava l’esperit de revolta que podia tindre un jove de la meua edat en aquell temps turbulent.

Fascinat per aquella subversió dels conceptes, vaig tindre ocasió de veure Un perro andaluz i La edad de oro, dos pel·lícules que van ser determinants per a descobrir la meua vocació, que fins llavors s’havia limitat a balbucejos en la pintura i la poesia. Encara que em produïra major commoció la perfecció formal d’Eisenstein, la llibertat d’idees que aportaven aquelles obria tot un magnífic univers a la imaginació. Pensava llavors que eren obra de Dalí, i que Buñuel només havia aportat el treball tècnic a l’hora de rodar-les. Va ser més tard, quan vaig veure Tierra sin pan, quan em vaig adonar de la verdadera categoria del mestre.

En conversacions amb José Bello, anys més tard, vaig saber la importància que havia tingut per a ell el seu pas per la Residència d’Estudiants i la trobada amb una generació de brillants jóvens amb talent i un poc absurds als quals l’inigualable Pepín (això és opinió meua) va il·lustrar i va modelar desmodelant per a convertir-los en un grup de genis.

Sense esta casualitat catalitzadora, ens hauríem trobat un Luis Buñuel, de Terol, de marcada educació jesuítica, de la qual, d’una altra banda, no es va poder desprendre en tota la seua vida, a pesar dels seus irreverents esforços que anava per a enginyer industrial i les úniques aficions que tenia eren la boxa i altres esports braus. Lorca el va ensenyar a escriure i Dalí a furgar entre els fantasmes. Ell va posar el sentiment brut i d’ací va sorgir la força demolidora del seu cine. Eixa facultat per a mostrar les batalles interiors de l’esperit humà en lluita contra el pes de les educacions destructives. L’ànim de la subversió bèstia que emana d’un substancial pudor.

Buñuel va tractar l’erotisme per Dalí i per Bataille com una força misteriosa i incontrolable pròxima a la idea de la mort, sense arribar a alliberar-se mai de la idea del pecat, que reforçava encara més la seua relació blasfema. Quan va fer La vía láctea va rebre fins i tot premis de l’Església, i és que en el fons no va deixar mai de ser un catòlic medul·lar encabronat. Es va enfadar molt quan en els anys 70, a París, en eixe tipus d’entrevistes que estaven aleshores de moda, a les quals havies de respondre automàticament a un nom, o a un concepte, quan em van proposar Buñuel, jo vaig dir: pornògraf. Una associació d’idees natural que a l’hora de la meditació sempre resulta fallida, perquè el seu fons, més que llibertí, tenia quelcom de puritanisme evangelista.

De fet, sé que quan li van fer una projecció de L’últim tango a París, seguida de la meua pel·lícula Tamaño natural, va eixir escandalitzat, sense comprendre-les, encara que en el meu cas jo vaig arribar a rendir tribut a la que em pareix amb diferència una de les majors obres mestres del segle, La vida criminal de Archibaldo de la Cruz, eixe assaig d’un crim com a sublimació de la força mortal de la passió sexual traslladat a una representació artificial del ser amat. Junt amb ell, em pareix el cim de la seua cinematografia, encara que la seua etapa mexicana la qualificara de purament alimentària. Recorde ara que el vaig visitar a Mèxic, on es va mostrar com un perfecte cicerone, vam anar a visitar l’Indi Fernández a la presó i em va mostrar la seua col·lecció de pistoles, a part d’aficionar-me al Martini sec, l’única beguda alcohòlica que va suportar, encara que a certes hores ell s’entregava al buñueloni, un còctel que s’havia inventat, una espècie de negroni a la seua manera, que no vaig tindre el plaer o la desgràcia de voler tastar.

M’han mostrat recentment una carta dirigida a Ricardo Muñoz Suay en la qual recorda gratament aquells dies, i en la qual envia una salutació al dretà Berlanga. Eren els temps en què il·lusionats, enfrontats a la indústria, vam crear la productora Uninci, amb una infraestructura d’ideologia econòmica comunista que ens va portar a la ruïna.

Però, almenys, gràcies a l’habilitat i generós entusiasme d’un home excepcional com Gustavo Alatriste, es va fer Viridiana, una altra obra mestra que va guanyar la Palma d’Or a Cannes i que va ser prohibida pel règim de Franco per sacrílega. Van ser temps en què a Madrid ens tractàvem ben sovint, anàvem a sopar a l’Asador de Fuencarral, que li agradava molt, fins que es va distanciar i va preferir la companyia de Paco Rabal, Carlos Saura, Muñoz Suay i una altra gent més pròxima al partit.

La seua carrera a França, la seua explosió internacional definitiva, em sembla menys interessant. L’erotisme alambinat i parisenc que li va aportar Jean Claude Carrière (que em discutia sobre com s’ha d’asseure una dona en un bidet), no tenia la intensitat i el trastorn que podien produir els guions de Luis Alcoriza o Julio Alejandro. No obstant això, no hi ha ningú que no es rendisca davant de detalls de Diario de una camarera o Belle de Jour. Jo, almenys, per més que ho he intentat, mai he pogut deixar en una pel·lícula un misteri sense explicació, com el de la caixa xinesa que deixava atònita Catherine Deneuve. I és que, sobretot en el cas de Buñuel, cal llevar-se el barret davant de la senzilla capacitat de superar la raó.

Luis García Berlanga

* “Buñuel, 100 anys”. El Cultural. El Mundo, Madrid, 13 de febrer de 2000.