Escrits

Història d’una mamella

Recorde que l’havia construïda Manolo Martín, que els ninots eren d’eixe gran creador que és Sento, i inclús crec que els havia vestit el nostre Francis Montesinos. Hi havia en l’ambient una gran cridòria, quan de broma, Manuel Vicent –en eixe moment vaig pensar que era de broma–, em va dir que podria fer la de l’any següent, que se’m podia ocórrer alguna idea.

“No sé, així de manera improvisada no se me n’ocorre cap” –recorde que li vaig contestar. No obstant això, de manera sobtada me’n va vindre una –com a mi em vénen les idees de les pel•lícules–, era desgavellada i inclús, en principi, pareixia grotesca. Sense més li vaig contestar: “Bo que tal si fóra una immensa mamella, enorme, que ocupara tota la plaça”. “Collonut. Collonut” –recorde que deia Manolo. Moments després estàvem comentant-li-ho a Ricard, que llavors era l’alcalde. A ell li va paréixer divertida la idea i ens va dir que avant. Allí mateix vaig començar a desenrotllar la idea, li vaig demanar a Manolo Vicent que també hi participara i que ho fera també el mateix constructor. A partir d’eixe moment, el que havia sigut quasi una broma inicial es va convertir de sobte en una idea institucional.

Vaig començar a preguntar-me pel contingut de la mamella. Se’m va crear una dicotomia al pensar en la importància del continent i del contingut. Què era més important, la mamella cap a fora o el que hi podria contindre. Perquè, en definitiva, una enorme mamella és com una carpa, i davall d’esta immensa mamella podia haver-hi una infinitat de coses. Dins de les diverses possibilitats que van sorgir aquella nit, recorde la més general i era que a l’interior es pogueren celebrar multitud d’actes relacionats amb l’erotisme, com ara projeccions cinematogràfiques, espectacles eroticomusicals, exposicions, etc. Però tot això trencava amb la tradició fallera i ho vaig rebutjar. Llavors vaig buscar en el meu record el que de tradicional tenen les Falles, els seus aspectes lúdics i irònics fins als més histriònics, com ara la crítica, l’anàlisi o la dissecció de la realitat des de l’òptica del distanciament irònic, així es tractaria la política, l’economia, la cultura, en definitiva, totes les activitats socials.

Les primeres qüestions que em van sorgir em vénen ara també a la memòria. Qui mama d’esta mamella? Vaig decidir que molts, inclús hui diria que massa. A tots ells els representaria en forma de reguera de formigues, com les columnes d’ocupació, o com si fóra una senda d’elefants que busca el seu fatal destí, encara que en compte d’anar cap a la mort, estos anirien cap a la vida. Tots, segons la seua condició social, es veurien representats en una d’estes files caminant cap al colossal mugró de la mamella. I el lema de la Falla seria aquella frase de Bataille que parlant de l’erotisme deia que és l’afirmació de la vida fins a la mort. En definitiva, aquella mamella amb el seu preciós mugró o assortidor era la vida, igual que l’erotisme, coses que van, però que molt bé, amb les Falles.

No obstant això, encara ens quedava l’interior. En este, almenys en teoria, haurien d’estar els que generen esta eclosió exterior, va ser quan vaig pensar en els genitals. Però clar no és el mateix una mamella que un piu. De tota manera, crec que després vaig pensar una altra cosa. Efectivament, vaig pensar a contraposar els que desitgen arribar obertament a eixe mannà, a eixe subministrament de llet materna i creadora, amb els que ho intenten subreptíciament per dins, estos serien els de les sectes religioses que accedixen de manera oculta, és com ser maricó i ocultar-ho. Resumint, pense que seria com un descens als inferns, però a l’infern freudià, i a la porta, a manera de porter, es trobaria el mateix Freud, per a aconsellar-nos la millor manera d’accedir-hi.

De tot això, com és sabut, no en va quedar res. Al final no ens van cridar i només es va quedar en una idea més. En qualsevol cas, esta Falla podia haver simbolitzat eixa altra idea que vaig proposar al Consell de Cultura i que pretenia fer de València en este any de celebracions la capital lúdica, l’any calent o el cabaret del 92. Proposta que com comprovareu no es durà a terme.

Luis García Berlanga

* Pròleg de “Berlanga: Falles de cel·luloide”. Ajuntament de València – Associació Cultural Falla Mossén Sorell-Corona, València, 2007.