“L’Any Berlanga ha de funcionar com a un element dinamitzador per al sector audiovisual valencià”

ROSANA PASTOR
COMISSIONADA DE L’ANY BERLANGA

L’actriu i directora Rosana Pastor va ser escollida comissionada per a l’Any Berlanga el passat mes de febrer. En Berlanga Film Museum repassem els principals objectius i les iniciatives a desenvolupar, a les quals se suma la ferma intenció de Pastor de que la reivindicació de la figura del cineasta vaja més enllà d’allò commemoratiu: “l’Any Berlanga no hauria de passar per nosaltres com l’Esperit Sant, sense deixar rastre”.

¿Quina és, en línies generals, la seua tasca com a comissionada?

La meua tasca passa per coordinar totes les propostes que vagen eixint —o que ja hagen eixit, perquè algunes ja estan damunt de la taula— tant des de les diferents administracions com des d’institucions privades. Es tracta, doncs, d’establir sinèrgies entre totes les activitats que puguen ser proposades i, al mateix temps, també, fer aportacions, donar idees de com es pot, d’alguna manera, substanciar aquest Any Berlanga. Afortunadament, ja hi havia algunes iniciatives preses per les diferents administracions i el que estic intentant és posar-les en marxa, donar-los l’empenta que necessiten i, sobre tot, i aquesta és una de les coses que em resulta més estimulant, posar en contacte a persones i/o institucions que tenen una idea sobre com homenatjar Berlanga amb les fonts dels recursos que les poden fer possibles. En resum, la feina consisteix en coordinar, crear sinèrgies i impulsar projectes que ja estaven fets, a banda de portar una xicoteta cartera d’iniciatives a desenvolupar.

¿Quins són els reptes principals que cal afrontar?

Des del primer moment he manifestat que la meua intenció com a comissionada era obrir aquest any commemoratiu, que no es quedarà només o bé en l’àmbit cinematogràfic, o bé en l’acadèmic, sinó que la ciutadania en general tingués constància de que s’està celebrant la figura de Berlanga, que els que ja la coneixen, tinguen l’opció de fer una aproximació diferent a la vida i l’obra del cineasta, que puguen reforçar eixe vincle, i que els que no la coneixen puguen entrar dintre de l’univers del director valencià. ¿A mi que m’agradaria? Que l’any no es quedés en els àmbits habituals, restringits, sinó que fos una festa de la que participara tot el món i en tots els llocs; és a dir, m’agradaria que no fos una festa capitalina, sinó que fos una festa que arribara a tots el pobles, que arribaren les pel·lícules, que arribara el ressò del que representa un director com Berlanga, que ha estat capaç de traspassar les nostres fronteres i convertir-se en un cineasta universal, parlant, en molts casos, des d’una perspectiva molt arrelada a la idiosincràsia valenciana, tant pel que fa al caràcter com pel que fa a diferents trets iconogràfics.

¿Què és pot fer, aleshores, per a apropar la figura de Berlanga a tothom?

En la línia de l’argumentació anterior, crec que la celebració ha d’estar al carrer. Malauradament, l’Any Berlanga arriba en un moment en el que les condicions sanitàries ens permeten molt poca vida a l’exterior. Una part de les aportacions que he fet fins ara consisteix en crear una comunicació exterior amb elements visuals que susciten interès per la figura de Berlanga entre la gent que ix a passejar. La idea és que això els introduïsca a l’univers berlanguià i els porte a estar atents quan en televisió es programe una de les seues pel·lícules o, als que tenen més inquietuds cinematogràfiques, a reparar en el cicle que prepara la Filmoteca, per exemple. A mi m’agradaria que l’any estiguera al carrer, però hem de tenir en compte que la bateria de propostes inicials amb la que jo arribe està, d’alguna manera, retinguda perquè, ara per ara, és molt difícil dur a terme iniciatives que tinguen una repercussió social als carrers.

Tot i que el 2021 és l’Any Berlanga, les activitats no han començat fins al mes de març, principalment a causa de la Covid-19. Tenint en compte que els Goya seran a València al 2022, ¿es planteja allargar la commemoració?

És cert que les Corts declaren el 2021 com a Any Berlanga, però hem de tenir en compte que la primera activitat que té lloc dintre d’aquest any és l’exposició del MuVIM que s’inaugurà el 4 de març. Una de les qüestions que ens hem de plantejar quan puguem constituir formalment la comissió commemorativa, que està nomenada però que per qüestions sanitàries no s’ha pogut constituir, és demanar que eixe any decretat per les Corts Valencianes es puga prorrogar si més no, mig any més, en la línia del que està fent el Ministeri. Està clar que, com a mínim, ha d’arribar fins a març perquè dins de l’Any Berlanga ha d’estar la celebració dels Goya. Però, ara per ara, al mes d’abril, i tenint en compte que les restriccions sanitàries continuen tenint una gran presència en les nostres vides, m’incline per pensar que, com a mínim, l’Any Berlanga s’estendrà fins a juliol de l’any vinent.

I una vegada s’acaben les celebracions, ¿què?

Eixa és, per a mi, una qüestió fonamental: l’Any Berlanga no hauria de passar per nosaltres com l’Esperit Sant, sense deixar rastre. Crec que ha de funcionar com a un element dinamitzador per al sector audiovisual i eixa és la voluntat que hi ha darrere de les propostes que faig arribar a les diferents administracions. El sector audiovisual valencià sempre està necessitant un impuls que el faça anar més enllà d’una temporada o d’una fornada de pel·lícules. Tenim pendent la consolidació de la industria i seria molt important que aquest any servira per a dinamitzar-la i per a d’això hem d’aprofitar els elements que tenim al nostre abast, com puga ser la celebració dels Goya a València. Crec que la revisió de la figura de Berlanga ens hauria de portar a una reflexió sobre cineastes que, a la nostra Comunitat, segueixen la seua estela. A la nostra terra hi ha una forma d’expressió molt instal·lada i és que, normalment, construïm amb elements forans i quan això desapareix, ací no queda res. L’Any Berlanga hauria de servir per a aprendre a construir un imaginari propi. ¿Què vull dir amb això? Doncs que quan mirem als cineastes en l’estela de Berlanga, que quan parlem dels hereus o les hereves de Berlanga, mirem cap a la nostra cinematografia, perquè només referenciant-nos en algunes figures pròpies serem capaços de crear un substrat i fer que arrele la nostra industria audiovisual, eixa que fins ara no hem sabut consolidar. Així doncs, hem de tenir en compte a l’hora de programar actes aquesta qüestió, la de no referenciar-nos únicament en elements forans, sinó mirar cap a dintre.

També estem treballant en que l’Any Berlanga tinga branques en altres espais diferents a l’audiovisual. De fet, hi ha una iniciativa per a que tinga un desenvolupament en el terreny educatiu i una altra relacionada amb el turisme. Tinc interès, per exemple, en que es puga desenvolupar una ruta gastronòmica o bé alguna mena d’iniciativa relacionada amb la gastronomia, que també estava molt present al cinema de Berlanga. Es tracta de ser conscients de que aquest any de pandèmia que estem vivint ha tocat a molts sectors, sectors que són importants en la vida de totes i tots, i seria desitjable que ells també pogueren trobar en l’Any Berlanga un efecte dinamitzador o, com ja he dit en alguna altra ocasió, un revulsiu que ajude en la reconstrucció que començarà en el període post-pandèmia.

Deixant de banda els temes institucionals, ¿què representa la figura de Berlanga per a una actriu i directora com vostè?

Pel·lícules com El verdugo (1963), Bienvenido Mister Marshall (1953) o Plácido (1961) formen part del meu imaginari personal. Son títols amb els que, alguns de nosaltres, hem crescut, ens han ajudat a disseccionar la realitat immediata, ens han donat elements que ens han servit per a reconèixer alguns trets propis dels valencians però també del nostre funcionament a nivell estatal. Berlanga té la capacitat per a, d’una manera lúdica, arribar a un inconscient que està molt arrelat dins de cadascun de nosaltres, perquè apel·la a qüestions que hem viscut. Per a mi, això és quelcom molt significatiu del seu cinema, com de manera de vegades molt planera i d’altres molt subtil, apel·la a un imaginari molt reconeixible per part del seu espectador.

M’agrada, també, eixa capacitat de riure, fins i tot d’un mateix, i de fer crítica social d’una manera aparentment molt lleugera, que, en realitat, és, com dirien els anglesos, una crítica molt sharp (afilada), que es un adjectiu que utilitze molt per a parlar del que, en un àmbit completament diferent, fa Ken Loach, un director que també dissecciona la societat del seu temps. Ara bé, Berlanga ho fa des d’una perspectiva diferent, des d’una perspectiva molt lúdica, gamberra, coral… La de Luis García Berlanga és una aproximació a la crítica social intransferible. Totes aquestes qüestions també em fan interrogar-me sobre com, aquest home, va tenir una intel·ligència tan fina —evidentment comptant amb el suport dels seus col·laboradors i col·laboradores— per fer crítica social i, al mateix temps, sortejar la censura d’aquell temps. Llavors, em crida l’atenció com a dona de cinema i com a ciutadana —no ho puc diferenciar— com una pel·lícula com El verdugo, un claríssim al·legat contra la pena de mort, va aconseguir ser exhibida en moments en els que el país estava esclafat per la mà repressora del franquisme.