“M’ha sorprès la capacitat que tenia Berlanga per absorbir la realitat i convertir-la en caricatura”

MIGUEL ÁNGEL VILLENA
(primera part de l’entrevista)

Acaba de guanyar el XXXIII Premio Comillas de Història, Biografia i Memòries pel seu treball d’investigació sobre Luis García Berlanga. En ell, Miguel Ángel Villena (València, 1956) aborda la trajectòria del director sense perdre de vista la conjuntura històrica de l’últim mig segle.

‘Berlanga. Vida y cine de un creador irreverent’ destaca, sobre tot, per eixa estreta vinculació entre la figura del cineasta i l’evolució del context històric d’un període concret. ¿Per què eixe tipus d’enfocament?

Allò interessant a l’hora d’abordar la biografia d’un personatge amb certa projecció, d’una certa importància, es convertir-lo en el fil conductor d’una època. És tracta de transformar l’anècdota en una categoria: la vida de Berlanga és una anècdota concreta, un itinerari individual, però, al mateix temps, és una categoria perquè és molt representativa —tant la seua pròpia trajectòria com la seua filmografia— de tot un període de la historia d’Espanya. Com ja he dit en més d’una ocasió, i és una cosa que crec sincerament, la segona meitat del segle XX a Espanya no es pot entendre sense el cinema de Berlanga. Aleshores, jo tenia claríssim eixe enfocament: Berlanga i la seua vida en primer pla, l’evolució del cinema espanyol en un segon terme, i la història d’Espanya com a rerefons. De fet, les anteriors biografies que he escrit, tant la de Manuel Azaña o la de Victoria Kent com la d’Ana Belén, sempre han estat en eixa clau, les figures es converteixen en el fil conductor que dona peu a explicar tota una etapa. En el cas d’Azaña i de Kent era una cosa lògica, però en el cas d’Ana Belén no era tant evident. De fet, no m’interessava tant el personatge, encara que em semble una cantant excel·lent i una actriu estimable, com el fet de que fos una adolescent que amb 13 anys ja era famosa: seguir la seva trajectòria em permetia recórrer 50 anys de música, cinema, teatre, política, etcètera. Així que en el cas de Berlanga ho tenia clar, assumint també que no es podia entendre el seu cinema sense analitzar el panorama de fons. Si fem el viatge que va des de Esa pareja feliz (1951) fins a Todos a la cárcel (1993), perquè diguem que París-Tombuctú (1999) és més un testament, tenim tota la historia del país.

Però tal vegada parlem d’un concepte d’historiografia diferent, més íntim…

Sí, sí. Cal aclarir que quan parlem de que el cinema de Berlanga es clau per a entendre mig segle d’història d’Espanya no hem de pensar en quelcom solemne, sinó en fets i situacions més prosaics, en que si jo vull conèixer la història dels meus pares o fins i tot dels meus avis he d’anar al seu cinema. No parlem d’una concepció macropolítica o macroeconòmica de la història, sinó d’una visió molt més quotidiana. De fet, quan la gent jove, d’entre 25 i 30 anys, que no ha vist cap pel·lícula del director valencià, em pregunta per on començar, normalment cite El verdugo (1963), La escopeta nacional (1978) y La vaquilla (1985) perquè em semblen representatives d’això que intente explicar.

Durant el treball d’investigació, ¿què ha trobat que l’haja sorprès?

El que no esperava trobar era que la immensa majoria dels arguments de les pel·lícules de Berlanga estan basats no tant en fets reals, que també, sinó en fets que ell va conèixer de primera mà o que li van contar o que va llegir a la premsa. Si exceptuem Tamaño natural (1974) i La boutique (1970) i algun títol més que segur que ara se m’escapa, la resta de pel·lícules estan basades, total o parcialment, en coses que ell coneixia. Alguns dels moments més recordats del seu cinema provenen de fets que ell mateix va experimentar, com la famosa seqüencia de la boda de El verdugo (1963) on reprodueix el que li va succeir al seu propi casament. D’exemples n’hi ha un fum. De les troballes més interessants en aquest sentit està la seqüència del soterrament a la primera part de Plácido (1961), en la que la comitiva de les artistes que arriben a la ciutat es creua amb la desfilada funebre. Doncs vaig esbrinar que es calcat al que li va passar a Berlanga quan van soterrar a son pare a Utiel a l’any 52, perquè va coincidir el decés amb les festes del poble. De fet, es va arribar a demanar a l’ajuntament que suspengués els festejos, però era el 1952, el pare havia estat represaliat per haver format part de successius governs republicans… La qüestió és que Berlanga es queda amb aquell succés i l’aprofita per a una seqüència rodada quasi deu anys després.

Detalls com aquests són habituals. Pensem en La escopeta nacional: tot surt d’un incident de caça verídic en el que, l’aleshores ministre Manuel Fraga Iribarne, li va disparar una perdigonada al cul a la filla de Franco. En resum, m’ha sorprès molt la capacitat d’absorció que tenia Berlanga d’esdeveniments procedents de la realitat més immediata i com després els convertia en un tipus de caricatura molt particular. La gran genialitat de Berlanga és la de fer un retrat caricaturesc en el que la realitat està lleugerament deformada sense ser irreconeixble, tot el món sap de què està parlant: retrata una realitat de manera exagerada però que tothom es capaç de reconèixer.

També he trobat una gran connexió amb Blasco Ibáñez. És cert que era un escriptor al que admirava i al que havia llegit amb fruïció, i malgrat les diferències entre un i l’altre, em vaig trobar que tenien molts punts en comú: són dos valencians que han arribat a ser universals —alguna cosa tindrien de semblant quan a França o als Estats Units son amplament reconeguts— i tots dos tenien talent per convertir allò local en universal (tal volta en el cas de Berlanga això passe perquè és algú que beu de fonts com Frank Capra, Buster Keaton o els germans Marx, però també d’Arniches o d’Escalante). Però a més de tot açò, hem de tenir en compte que els dos són fills de comerciants, de famílies valencianes de parla castellana, que els primers anys de Berlanga transcorren en una València marcada pel blasquisme, que la visió de la política que acaba tenint Blasco Ibáñez als últims anys de la seua vida és molt semblant a la que té Berlanga i que els dos eren profundament anticlericals. A més a més, tots dos eren uns grans bon vivants i compartien el gust per determinades parafílies sexuals com ara el sadomasoquisme. En qualsevol cas, hi ha un clar fil conductor entre Blasco i Berlanga. De fet, per a Berlanga fou una gran satisfacció personal rebre el encàrrec de rodar una sèrie sobre l’autor de ‘Cañas y barro’.

Del seu llibre es dedueix que Berlanga tenia una personalitat molt contradictòria. ¿Com s’enfronta un historiador a un personatge que pot dir una cosa i la contraria? ¿Com es pot entreveure una mica de veritat entre tanta declaració creuada?

Al final acabes per concloure que era contradictori, no hi ha més, i contes eixes dues vessants, per moments oposades, de la seua personalitat. Als anys 80, a Televisió Española, li van fer dues o tres entrevistes prou llargues, com, per exemple, la de ‘Autorretrato’ de Pablo Lizcano o la que li va fer Fernando Méndez-Leite, en les que diu, entre altres coses, que és anarquista burgés que ja és una sorprenent manera de definir-se. També afirma que es molt mandrós i quan parles en la gent que el coneixia te n’adones que era un workaholic abans de que la paraula s’inventara, que era algú que mai no parava quiet. De fet, en algunes entrevistes reconeix que no sap estar parat. Era una persona molt sociable —tots aquells que el van tractar, tant homes com dones, diuen que era un gran seductor, un tio encantador— a la que, al mateix temps, li agradava estar sol. Es més, segons relaten, es clavava al seu despatx privat del xalet de Somosaguas i desconnectava fins al punt de no tenir gaire relació amb els fills quan aquests eren menuts.

¿Amb quin altre tipus de dificultats s’ha trobat?

Des d’un altra perspectiva, el que si que fou un camp de mines foren els seus dos llibres de memòries, perquè no només és que no l’interessara el rigor històric —cosa que em sembla bé perquè ell no és un historiador sinó algú que està contant la seua vida com li ve de gust— és que a més perceps que s’està creant un personatge. Allò més complicat de la biografia ha estat, precisament, saber separar el gra de la palla quan repassava les seues memòries. Per a completar eixa tasca he aprofitat molt les entrevistes televisives i altres publicades a la premsa en les que tenia més difícil fabular: no podia dir-li a Pablo Lizcano una barbaritat perquè aquest haguera tractat de corregir-lo o haguera assenyalat l’errada. També ha estat complicat rastrejar tot allò relatiu als seus orígens fins que se’n va a Madrid. Ahí me n’he aprofitat de ser valencià i trobar-me amb gent que m’ha permès reconstruir eixa etapa.