“Berlanga era un dissident”

MIGUEL ÁNGEL VILLENA
(segona part de l’entrevista)

Segona entrega de l’entrevista amb l’autor de ‘Berlanga. Vida y cine de un creador irreverente’, la darrera biografia que ha publicat l’editorial Tusquets sobre el cineasta valencià.

És comú a la bibliografia sobre Berlanga trobar poquíssimes referències a la família. ¿Li va sorprendre?

Em va sorprendre molt. De fet, en el llibre de Manuel Hidalgo i de Juan A. Hernández Les (El último austrohúngaro: conversaciones con Berlanga) jo esperava trobar, donat que van visitar la casa de Berlanga en repetides ocasiones per tal d’entrevistar-se amb ell, referències a qüestions familiars i demés. El que et trobes es amb una absència total de la figura paterna, amb una mare autoritària i d’un caràcter molt fort i que Luis García Berlanga és el fill menut, i que hi ha una sobreprotecció vers ell, tot i que és cert que és al que li demanen que se’n vaja a Rússia a pegar tirs per tal de salvar al pare de la seua condemna, tal volta també perquè era el que estava en edat militar. El que també em va copsar es que de la seua dona tampoc parla i, tanmateix, a les seues memòries et conta relacions insignificants que va tenir fins que es va casar als 31 anys, que és diguem-ne una edat avançada per a aquella època. És a dir, relata afers amb núvies o rotllos que va tenir fins al casament, dones que vivien quan les memòries van ser publicades, el que suposa un contrast molt marcat entre el silenci que guarda respecte a allò familiar i la facilitat amb la conta tots aquests fets amorosos. En el fons, era algú molt convencional, molt de l’antiga escola, també hem de tenir en compte que va néixer al 1921, i que crec que era un panxacontent, un bon vivant, un burgés a l’antiga. És més, en part, va poder fer el cinema que va fer perquè econòmicament estava recolzat, tenia un suport familiar darrere, tenia una bona posició. Però, en definitiva, a mida que anava llegint bibliografia sobre ell em va sorprendre, primer, no trobar-me amb referències a son pare, del que pràcticament ni parla, i després que dels seus fills només ho faça quan són grans o quan moren.

Pensem que es algú que és capaç de contar que la primera relació íntima que va tenir va ser amb una prostituta a Barcelona quan va anar a veure un partit del Valencia i que, al mateix temps, no fa referència a les memòries a la mort de son pare mentre ell està rodant Bienvenido Mister Marshall (1953). Es més, sa mare falta quan ell està filmant Tamaño natural (1974) i jo no he pogut esbrinar, donat que ell estava a París, si va tornar al soterrament o no, ell mai no ho va dir i crec que seria un fet que, si foren les nostres memòries, tots comentaríem, per molt que la relació amb els teus pares siga dolenta. És, de nou, un altra de les seues múltiples contradiccions.

Totes aquestes qüestions familiars, d’alguna manera, també estan presents a la seua filmografia, molt crítica amb institucions com el matrimoni o l’església. ¿Quin creu que és el gran tema de Berlanga?

La molla de les seues pel·lícules, més enllà de les qüestions socials i polítiques, està en la lluita de l’individu contra les normes socials i les convencions, lluita que, al final, l’individu sempre acaba perdent. I quan parlem de la societat parlem des de la institució matrimonial i la família, amb les que ell és molt crític i les veu com el primer corsé social, fins a la política, la constitució de l’estat, l’economia, l’església, etcètera. De tota manera, i això és una cosa que s’observa molt clarament quan repasses la seua obra, a qui té enfilada constantment es a l’església, que es el poder contra el que arremet contínuament. Berlanga tenia un anticlericalisme latent, en la línia de Blasco Ibáñez, no sé si perquè havia anat a un col·legi de jesuïtes, perquè son pare era un ateu republicà i probablement maçó (tot i que no tinc la constància) o perquè la família paterna era molt liberal (al contrari que la de la mare, que era catòlica i conservadora), no sé quin es el motiu però el que és evident és que la seua obra desprèn un fortíssim anticlericalisme. Pensem en els papers dels retors a les seues pel·lícules, crec que l’únic a qui presenta amablement és al de Los jueves, milagro (1957) interpretat per José Luis López Vázquez. La resta, de l’Agustín González a La escopeta nacional (1978) i el seu famós “lo que yo he unido en la tierra no lo separa ni Dios en el cielo”, fins al que encarna Santiago Segura en Moros y cristianos (1987), que mata a un àrbitre de futbol, són molt bèsties.

Per tot el que hem estat explicant fins ara, contradiccions incloses, Berlanga era una persona molt difícil de situar ideològicament. ¿Com el definiria?

Si haguérem de fer servir només una paraula per a descriure’l, eixa seria dissident. Al franquisme va ser antifranquista i anticlerical i és innegable que va anar contra el regim. Arriba la Transició i fa La escopeta nacional on reben tots. Més endavant, La vaquilla (1985) on no es queda ni en amb un bàndol ni amb l’altre i ràpidament es acusat d’equidistant, cosa que jo crec que no és, a mi em sembla una pel·lícula magnífica. De fet, José Sacristán em va contar: “al final no li va agradar a ningú, això vol dir que hem encertat”.

Més enllà d’aquestes qüestions, després ve una pregunta que em solen fer a sovint: ¿per què Berlanga tenia tan bona relació amb gent del PSOE i del PP? Una d’eixes persones amb les que s’avenia és Ricard Pérez Casado (alcalde de València entre 1979 i 1989), que sempre m’ha dit que, “si et fixes, no era una qüestió de partits ni d’ideologies: tenia una relació fatal amb Zaplana, en canvi en tenia una de molt bona amb Rita Barberà. Amb Joan Lerma no s’entenia i amb mi o amb Carmen Alborch, es portava molt bé”. Açò ve a dir que políticament era una persona que funcionava per simpaties personals i no per ideologia. Tal volt per això siga dels pocs valencians, inclús dels pocs espanyols, que han arribat a tenir un consens molt gran vers la seua figura. També crec que això es gràcies a que va ser dissident contra tot tipus de poder i en qualsevol època. Si sumem que, a més, és molt difícil que l’espectador no es puga reconèixer en algun dels personatges que apareixen a la seua obra, ho tens tot, això fa que Berlanga continue sent un director actual i que la seua obra estiga vigent. Pensem en Bienvenido Mister Marshall: ¿ el personatge que interpreta Manolo Morán -el representant de l’artista- no seria avui un assessor d’imatge? ¿L’alcalde que encarna José Isbert, salvant certes distancies, no podria ser un determinat tipus d’alcalde actual? ¿I eixe delegat del govern que arriba i confon constantment el nom del poble? ¿Tot això no continua vigent? De fet, i no és un tòpic, la gran majoria de les seues pel·lícules no han envellit.