“Berlanga era un visionari”

JOAN CARLES MARTÍ
COMISSARI DE L’EXPOSICIÓ “VISCA BERLANGA” (MuVIM)

¿Com i quan sorgeix el projecte?

Conec a Fernando García Berlanga (fill menor de Luis García Berlanga), i un bon dia, en una conversa informal, recordem que en 2021 son pare haguera fet cent anys; estem parlant de l’estiu de 2017 o de 2018. Arran d’eixa xarrada, va sorgir una altra conversació amb Rafa Company, director del MuVIM, al que li vaig dir que, com que tenien temps per davant, seria qüestió de que es plantejaren fer alguna cosa sobre Berlanga en l’any del seu centenari. Perquè, si ho pensem, Berlanga representa la modernitat al cinema espanyol i un museu que se’n diu de la il·lustració i la modernitat era un lloc adient on retre-li alguna mena d’homenatge.

A partir d’ahí, vàrem començar a donar-li voltes a la idea i, en un moment donat, Company em proposa que me n’encarregue jo, al que li vaig contestar que no tenia temps per involucrar-me en un projecte així, que podia fer alguna cosa, tirar una maneta… Finalment, tot ha acabat en aquesta exposició que ha arribat en un període de pandèmia i que s’ha hagut d’adaptar a les circumstàncies. Cal tenir en compte que no ha estat pensat i fet: la primera conversació seriosa que mantenim Rafa Company i jo es remunta a la tardor de 2018 i des d’aleshores estem treballant en el projecte.

¿Quina és la idea de partida que hi ha darrere de l’exposició?

Volíem fer una exposició molt evocativa no tant de la figura de Berlanga com de la seua obra. Per tant ens hem centrat molt en el seu llegat, és a dir, en les seues pel·lícules. Hi ha, doncs, una organització amb una primera visió molt més festiva, que és la que s’hi troba al vestíbul, on es fa una reivindicació del Berlanga més faller, més ‘verbenero’, amb el balcó de Bienvenido Mister Marshall (1953) i el ‘carromato’ de Plácido (1961). Només s’entra a la primera sala ja veus els cartells de les 17 pel·lícules que va rodar i una gran figura fallera que la Mostra de València li va dedicar en 2009. A partir d’ací, crec que els visitants ja es fan una idea de la magnitud del cineasta. Després entrem en una sala on recreant-se en el somni dels habitants de Villar del Río i l’arribada dels americans reivindiquem la trajectòria internacional del director, amb una col·lecció de cartells procedents de diferents països. Des d’eixe punt de vista crec que posem en valor la projecció internacional del cineasta valencià, que a Espanya va estar molt reconegut però que també ho va estar a nivell mundial: com alguns estudiosos del cinema han assenyalat, Berlanga està a l’altura dels neorealistes italians o de les primeres figures de la Nouvelle Vague.

Tot seguit, passem a la part dedicada a la censura on queda meridianament clar que Berlanga fou un director censurat, que fou una persona molt intel·ligent, capaç de bordejar les traves de l’estat i que, en ple franquisme, va signar obres mestres com són Bienvenido Mister Marshall (1953), Plácido (1961) o El verdugo (1963), pel·lícules absolutament corrosives amb el període històric al que estaven vinculades. Berlanga va ser crític amb l’Espanya franquista però també ho fou de l’Espanya democràtica que s’albirava a la trilogia del Marqués de Leguineche o en altres títols que anticipaven els casos de corrupció que vindrien molt poc després. Es tracta, doncs, de reivindicar la seua llibertat creadora i la seua condició de visionari.

La darrera part era la que, a mi, personalment, més em preocupava, perquè és la part més íntima, aquella on descobrim la seua faceta d’erotòman on destaquen la seua participació en una col·lecció literària mítica durant la Transició com és “La sonrisa vertical”, una pel·lícula com Tamaño natural (1974) i la seua recordada vessant fallera representada per la famosa ‘mamella fallera’.

Per últim, cal esmentar que aquest cicle es trenca amb la introducció de dues pantalles que reprodueixen, d’una banda, l’ús del pla seqüència que en feia Berlanga, sens dubte el seu tret estilístic més característic, i d’una altra, la menció recurrent de l’imperi austrohongarès al llarg de la seua obra.

S’ha dut a terme un treball ardu de recerca de nous materials, però també d’investigació que li dona a l’exposició un enfocament diferenciador. ¿Com ha estat aquesta tasca?

Jo crec que hi ha un material que està a l’abast de pràcticament qualsevol persona com són les seues pel·lícules, que es poden trobar a diferents plataformes i algunes, inclús, de manera gratuïta a internet. També s’havia de completar una tasca lectora ingent, perquè la bibliografia sobre Berlanga és extensa; de fet si aquesta exposició fora un llibre seria un llibre de llibres i tots estarien citats. En tot cas, no es tractava de fer una exposició d’exaltació a Berlanga, sinó més bé d’entrar a analitzar un període de la historia de Espanya del que ell és el gran cronista: el fet de que pugues estudiar la historia de Espanya veient les seues pel·lícules el converteix en un cineasta immortal. Això era el que ens preocupava, més que les seues nombroses contradiccions, indagar en com un artista creatiu sota un regim dictatorial va ser capaç no només de fer grans pel·lícules sinó pel·lícules corrosives amb el franquisme.

Som conscients que hi ha molt més material que exposar, però la nostra intenció era que la figura de Berlanga s’apropara tant a gent que coneix la seua obra com al públic que la desconeix: hem de pensar que, quan la pandèmia ho permeta, vindrà molt gent que no està familiaritzada amb la seua figura, pense, per exemple, en escolars d’últim cicle de primària i de secundaria. Reivindicar el cinema de Berlanga pedagògicament es la gran aportació d’aquesta exposició.